La transició: de la dictadura a Europa

“El dictador va morir al llit i la dictadura al carrer”, deia Nicolás Sartorius ja fa alguns anys. La primera part és obvia: va ser així. I expressa la realitat d’una societat sotmesa, instal·lada en la por, incapaç de provocar una ruptura democràtica. La segona ja és més discutible. Si el carrer va haver d'esperar la mort del dictador és perquè ningú va ser capaç de mobilitzar suficientment la població i de guanyar prou complicitats a tots els nivells per tombar un règim –no ho oblidem– construït sobre la victòria militar a la Guerra Civil. És a dir, sobre l’exèrcit i la ideologia feixista. No: al franquisme no el va fer caure el carrer, on les mobilitzacions encara eren prou limitades i la por tenia resignades gran part de les classes socials. El que va posar en evidència la mort del dictador va ser l’encarcarament d'un règim incapaç de construir una continuació. I és aquí on es va produir un interessant procés d’allunyament entre els diferents poders que s’havien acomodat en el franquisme, que van mostrar un cert deix d’adequació a la nova realitat.

El règim dictatorial que va desplaçar la República després d’una cruel guerra civil s’havia anat convertint en una relíquia, en una herència del passat totalitari que Alemanya i Itàlia ja havien superat. És evident que l’aposta de Franco de no atendre Hitler i quedar-se al marge de la Segona Guerra Mundial li va salvar la dictadura. I la inhibició del Estats Units en no completar l’alliberament d’Europa li va donar marge de continuïtat i li va permetre salvar els obstacles que podrien aparèixer. La democràcia americana té un llarg historial de protecció de dictadors, sempre amb el fantasma del comunisme com a coartada. De fet, si la Transició va ser possible és perquè la debilitat de l’amenaça soviètica s’havia començat a posar en evidència, malgrat que encara hi hauria alguns sobresalts abans d’arribar al 1989. L’excepció dictatorial que representava Espanya en l’Europa democràtica, sobretot després de l’alliberació de Portugal, era patent. I feia nosa.

En aquest marc, l’obstacle principal al canvi estava en l’exèrcit i en un sector de la burgesia espanyola i de l’aparell de l’Estat ben acomodat a la dictadura. Però les regles del joc de l’economia estaven en fase canviant i alguns pilars del règim no es van saber adaptar. Certament, la resistència de l’exèrcit era capital, malgrat que en el seu interior començaven a assenyalar-se excepcions capaces d’entendre que estàvem en un canvi d’època. De manera que, en el fons, la qüestió era la velocitat: si el canvi arribaria aviat o si el període de resistència del franquisme institucional seria llarg i cronificat.

Sens dubte, la figura del rei Joan Carles era important: com que la monarquia havia estat restaurada pel dictador, el rei venia marcat per aquesta dependència d’origen, de la qual mai ha renegat explícitament. Però qui ocuparia la presidència del govern seria clau. L’absència de Carrero Blanco va adquirir una importància referencial. I quan va aparèixer Adolfo Suárez, amb un renovat govern amb noms com Fernández Ordóñez o Joaquín Garrigues, era evident que la cosa bellugava i que, en les classes altes espanyoles, determinats sectors empresarials i professionals entenien que pel seu propi interès calia fer la bellugadissa necessària: una metamorfosi controlada del règim que, sense ruptura, seguiria incorporant algunes marques del passat en tots els àmbits, en especial al militar i part del judicial, i que, amb alguns sobresalts, es va anar adaptant.

El fracàs del cop d’estat de Tejero i Armada va servir per passar pàgina. L’hegemonia del PSOE –la seva aclaparadora victòria el 1982– va donar a Felipe González un poder que va servir per acabar de consolidar el règim, malgrat algun deix autoritari que se li ha desenvolupat de manera inquietant amb la jubilació. Sorprèn que els qui podrien exhibir haver consumat la consolidació de la democràcia ara surtin sovint amb rampells autoritaris i malenconies fora de lloc. Però quan s’ha manat molt sembla que costa acceptar que el teu temps ha passat.

Ara, just després de cinquanta anys, s’ha entrat en una fase inquietant. Però no són les escalades de l’independentisme català (el basc ja ha fet collita suficient) el que ha despertat les pulsions autoritàries. És sobretot el gir reaccionari de les dretes europees –assumit cada dia més pel PP, que ja ha oficialitzat la seva associació amb Vox– el que ara mateix és més preocupant a Catalunya, a Espanya i a Europa. El feixisme de què ens vam alliberar fa cinquanta anys amenaça de nou per la via de l’autoritarisme postdemocràtic teledirigit per grans poders del capitalisme financer i industrial. No va ser la Transició somiada, però ha estat raonablement possible i amb les dosis de conflictivitat necessària. Ara no l’espatllem amb la resta d’Europa.