Tremolors d'estat
El judici al Tribunal Suprem contra el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, per un presumpte delicte de revelació de secrets, amb petició d'anys de presó i tot, és un bon reflex d'on arriba una guerra pel poder en què la dreta nacionalista no té inconvenient a demolir les institucions de l'Estat per salvar-lo, segons diuen, d'una dictadura comunista.
Sense proves consistents, més enllà del dit acusador d'un spin doctor conegut per la seva falta de miraments i de respecte a la veritat –i que a més reconeix que es basa únicament en les seves percepcions–, amb testimonis que freguen la comicitat d'una opereta bufa, el del fiscal general fa molt l'aspecte de tornar a ser un judici polític: de l'estil dels que van patir en el seu moment els líders civils i polítics del Procés, però ara dirigit contra un dels principals poders de l'Estat. Però ai, un poder de l'Estat que es troba al servei de la ja esmentada dictadura comunista, esclar. Fer passar els enemics de la pàtria per la banqueta d'acusats (fer-los anar p'alante, en la llardosa terminologia de Miguel Ángel Rodríguez) s'ha convertit en una pràctica gairebé mecànica per a una dreta que ja fa temps que s'ha avesat a jugar la partida amb el comodí d'una cúpula judicial que és parcial a favor seu. L'erosió que això representa per a l'estat de dret i, en aquest cas, per a allò que es coneix com l'edifici institucional de l'estat, és gran. I la dreta que juga aquest joc ful faria bé de preguntar-se si el deteriorament institucional no se li pot acabar girant a la contra, fins i tot en el cas d'arribar a la seva anhelada Moncloa (una possibilitat, tot sigui dit, que ara mateix sembla més llunyana que fa, per exemple, dos mesos).
Per damunt el judici sobrevola l'ombra de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, clienta dels assessoraments de Rodríguez i parella de la part que es presenta no ja com a perjudicada, sinó com a víctima esqueixada que dubta hamletianament entre l'exili i el suïcidi. En el fons es tracta d'un test per veure fins on arriba el poder del trumpisme a la madrilenya, ara que el trumpisme comença a donar senyes d'anar de baixa, com sol succeir amb els populismes (excepte Milei, un altre sant de la devoció ayusista que cal reconèixer que de moment s'aguanta bé en el seu deliri de motoserres financeres inspirades en sessions d'espiritisme amb un gos mort). Ayuso és la darrera versió del fenomen de la patrimonialització de les institucions per part del PP: si no poden ser nostres, ens les carreguem. És el mateix de sempre, però una mica més brut encara.
Completa el quadre un excap de l'Estat, Joan Carles de Borbó, que té un passat procel·lós com a evasor fiscal i un present com a estadant de luxe a la dictadura no precisament comunista dels Emirats Àrabs. Tot i així, escriu un llibre (per victimitzar-se, com no pot ser altrament) on arriba a presentar-se com "l'únic espanyol que no cobra pensió després de quaranta anys de servei". Això també li causa tremolors, a l'Estat que la Corona diu representar i defensar.