Les tres Espanyes de la immigració
L’intens procés immigratori que Espanya està experimentant des que va iniciar-se el segle XXI està definint tres realitats territorials clarament diferenciades:
—Madrid, amb una especificitat, com en tants altres casos, molt clara.
—L’Espanya d’alta immigració, definida com la resta de comunitats autònomes on la població està creixent més de pressa que la mitjana espanyola: Catalunya, el País Valencià, les Balears, Múrcia i les Canàries.
—L’Espanya de baixa immigració, on la població està creixent més lentament que la mitjana espanyola, fins a l’extrem de no créixer (Galícia i Extremadura) o fins i tot decréixer (Astúries).
L’any 2000, el nivell del PIB per càpita –la mesura més simple i més clara de la prosperitat material– no tenia cap relació amb la divisió que acabem de definir, ja que tant en el segon grup com en el tercer coexistien territoris rics (Catalunya i Balears per una banda, País Basc i Navarra per l’altra) amb territoris pobres (Múrcia o les Canàries per una banda, Extremadura i les dues Castelles per l’altra).
Ara bé, des del 2000 s’està donant una estreta relació entre el fenomen demogràfic i el creixement del PIB per càpita. El procés és nítid: a l’Espanya de baixa immigració el PIB per càpita està creixent més de pressa que la mitjana i a l’Espanya d’alta immigració està creixent per sota; és a dir, està perdent posicions. Això fa que, per exemple, l'Aragó, que l’any 2000 se situava molt per darrere de Catalunya i de les Balears, estigui a punt de superar-les, o que el País Basc, que l’any 2000 se situava al mateix nivell que Catalunya, estigui ara 9 punts per sobre. Pel que fa al País Valencià, fa 25 anys superava clarament Astúries, Galícia o Castella i Lleó, però ara es troba per sota. Progressivament, el litoral mediterrani, que abans s’identificava, dins d’Espanya, amb la prosperitat, està perdent aquest paper. Només en el cas de Madrid coincideix una alta immigració i un alt creixement del PIB per càpita.
La nova realitat que s’està definint, doncs, és aquesta: una Espanya enriquida de baixa immigració, una Espanya empobrida d’alta immigració, i Madrid.
Si descendim a escala provincial, la correlació es manté, de manera que les quatre províncies catalanes, les tres valencianes i les dues canàries, a més de Múrcia i les Balears, conformen al grup on es dona una alta immigració i un baix creixement del PIB per càpita. Només dues províncies manxegues se sumen al grup, sens dubte a conseqüència d’una alta immigració reflex de la proximitat amb Madrid: Guadalajara i Toledo, les capitals de les quals són ja, gràcies a l’AVE, ciutats satèl·lit de la capital.
Aquesta realitat contrasta amb la que observem a nivell europeu, on la relació entre immigració i prosperitat no s’observa: el 22% de creixement del PIB per càpita espanyol coincideix amb els de Portugal, Alemanya o Finlàndia, països que han experimentat un creixement demogràfic molt moderat, i és inferior al dels Països Baixos o Bèlgica, països amb un procés immigratori important, però menys intens que l’espanyol.
Cada realitat comporta els seus problemes específics, però no hi ha dubte que la combinació d’alta immigració i baixa productivitat és especialment preocupant. Per una banda, la pressió demogràfica incideix sobre el mercat de l’habitatge, encarint-lo i empobrint unes classes populars i mitjanes en un entorn en què l’economia no ofereix salaris creixents. Per l'altra, la demografia pressiona sobre els serveis socials –ensenyament, sanitat, suport a la dependència– sense generar ingressos fiscals al mateix ritme.
Aquesta realitat és la que justifica la creixent dissonància entre la percepció de la població –cada cop més escorada a pensar que la immigració hauria de ser limitada– i els missatges de tants economistes i líders d’opinió, que sostenen que la immigració fa una contribució neta a les finances públiques i que serà gràcies a ella que es podrà sostenir el sistema de pensions.
Dijous es va publicar una dada que posa de manifest fins a quin punt està mancada de fonament la visió dels que identifiquen la immigració amb una font neta de recursos fiscals. L’Enquesta de Condicions de Vida, publicada per l’Institut d’Estadística de Catalunya, ens deia que si el 17,2% dels habitants de Catalunya amb nacionalitat espanyola són pobres (definint aquest concepte amb la Taxa AROPE, que engloba diversos indicadors), la proporció puja fins al 48,6% entre els que tenen nacionalitat estrangera. Tenint en compte que l’estat del benestar espanyol es basa en el fet que el 60% més pobre de les llars són perceptores netes de recursos públics, que el 20% per sobre estan equilibrades i que només el 20% de les llars fan una contribució neta, queda clar que la immigració que rebem no pot ajudar a finançar els serveis públics, sinó tot el contrari.