El Consell de Ministres ha aprovat la reforma del reglament d’estrangeria, que permetrà regularitzar persones immigrants que viuen i treballen a Espanya en situació administrativa irregular. És una bona notícia, no només per a la dignitat de les persones directament afectades, sinó també per al conjunt de la societat. Segons estimacions recents de Funcas, més de 800.000 immigrants que ja formen part del teixit econòmic i social del país podrien beneficiar-se d’aquesta política.
Els diferents governs espanyols han recorregut en diverses ocasions a regularitzacions extraordinàries com a instrument de política migratòria. L’última, i més rellevant, va tenir lloc el 2005 durant el primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero, quan prop de 600.000 persones van obtenir permisos de treball i residència. Aquell procés va generar un debat intens, sovint dominat per arguments alarmistes. Vint anys després, però, ofereix una oportunitat valuosa per analitzar-ne els efectes amb perspectiva i evidència empírica.
Cada cop que es parla d’una regularització, tornen els mateixos interrogants: provocarà un efecte crida? Afectarà l’ocupació, els salaris o les finances públiques? En el cas espanyol, no partim de zero. Disposem d’evidència sòlida per respondre aquestes preguntes.
En un estudi recent, elaborat per Ferran Elias, Joan Monràs i jo mateix i publicat l’any passat al Journal of Labour Economics, analitzem els efectes de la regularització del 2005 fins a l’arribada de la crisi financera internacional el 2008, a partir de la comparació de territoris i col·lectius amb diferents graus d’exposició a la mesura. Tot i que aquella regularització no és idèntica a l’actual, entre altres coses perquè la del 2005 estava vinculada a un contracte de treball, els resultats són clars i plenament rellevants per al debat actual.
Els principals resultats es poden resumir en cinc punts.
En primer lloc, la regularització no va tenir cap efecte sobre els fluxos d’immigració cap a Espanya. Analitzant l’evolució dels fluxos d’immigrants originaris dels països afectats i no afectats per la política, abans i després de la regularització, descartem clarament l’efecte crida. És a dir, l’evolució dels fluxos migratoris va ser la mateixa en tots dos grups de països.
En segon lloc, va augmentar de manera significativa l’ocupació formal: molts immigrants que treballaven en l’economia informal van poder accedir a contractes legals. Malgrat que no tots els immigrants regularitzats van romandre permanentment en el sector formal, la política sí que va millorar notòriament les seves oportunitats laborals, i va afavorir més mobilitat, tant sectorial com regional, l’accés a empreses més grans i a sectors amb menys informalitat i, en definitiva, millors trajectòries professionals per als immigrants afectats per la mesura.
En tercer lloc, i contràriament a un dels arguments més estesos, els salaris formals dels treballadors nadius no van disminuir. Al contrari, l’evidència mostra que van augmentar, especialment entre els treballadors més qualificats. La regularització va reduir el poder de negociació de les empreses que es beneficiaven de la vulnerabilitat dels treballadors en situació administrativa irregular i va contribuir a un mercat laboral més competitiu i transparent.
En quart lloc, la regularització va comportar una pèrdua d’ocupació entre treballadors nadius i immigrants en situació informal, especialment entre els menys qualificats. Aquest resultat està estretament vinculat a l’augment de les inspeccions laborals i als esforços per reduir la informalitat que es van implementar conjuntament amb la regularització, fet que posa de manifest que una part de l’ocupació informal existeix gràcies a la manca de controls efectius per part de les institucions públiques. Per aquest motiu, les regularitzacions haurien d’anar acompanyades de polítiques actives que facilitin la transició cap a l’ocupació formal.
Finalment, l’impacte sobre les finances públiques va ser clarament positiu. Cada immigrant regularitzat va generar aproximadament 4.000 euros anuals en cotitzacions a la Seguretat Social i uns 500 euros a través de l’impost sobre la renda. No es va observar, en canvi, un augment significatiu de la despesa en sanitat o educació, serveis als quals aquestes persones ja tenien accés abans de la regularització.
En el context actual d’envelliment demogràfic, escassetat de mà d’obra i pressió creixent sobre l’estat del benestar, aquesta evidència és especialment rellevant. La reforma del reglament d’estrangeria no és només una mesura de justícia social: és també una decisió econòmicament encertada. Regularitzar no és el problema; és part de la solució.
