Per a la dreta espanyola, l’amnistia no és més que la nina més gran d’un joc de nines russes. És el drap vermell que exhibeix el torero perquè els manifestants entrin a escometre. Recordin que la propaganda va fer pujar als altars Felip de Borbó i el seu discurs del 3 d’Octubre com a salvador de la democràcia. Amnistiar ara els que van mostrar una “deslleialtat inadmissible” i una “conducta irresponsable” queda més enllà de la capacitat d’assimilació de bona part de la societat espanyola.
Dins la nina de l’amnistia hi ha la de Catalunya, que és un drap vermell d’ampli espectre, capaç d’excitar les més baixes passions (“defensarem el llegat dels nostres avis”, va dir l’ultra Garriga ahir al Parlament) perquè en la cultura política espanyola, Catalunya i el català són perillosos per al més sagrat, que és la unitat d’Espanya.
Però tot i que Catalunya explica moltes fúries, el cor del problema, la nina més petita que ens pretenen amagar, és el poder. La dreta espanyola en té molt, i de facto el té gairebé tot, però ja fa cinc anys i mig que no és al govern i, si hi ha investidura de Sánchez, poden ser deu anys sense controlar el BOE. I això, per a un partit de govern com el PP, és l’eternitat.
Per això, en l’últim espeternec abans de la investidura (se suposa), tornen a aparèixer desesperades imputacions judicials per terrorisme i Feijóo diu que “el PSOE no condemna la violència perquè pretén amnistiar-la". No és nou: als presos polítics els van acusar de rebel·lió. I com volen que no hi hagi disturbis a Madrid si Casado ja li deia fa cinc anys a Pedro Sánchez que era un president il·legítim? Per això el PSOE, que naturalment també pensa en el poder, ha pactat una amnistia que abans considerava impossible.
