Una tropa extravagant
D’esquena als clients, tomba el biquini de la planxa, i el gest fa que se li vegi ben bé l’ala dreta, de plomes grogues i vermelles. Tot seguit es gira per cobrar el cafè amb llet (curt de cafè i amb la llet molt calenta per emportar) i el bec carbassa, que el té al front, se li decanta flàccidament. “Què et cobro, reina?”, pregunta. I, malgrat anar disfressada, fa servir el to atrafegat però amable de sempre, perquè té tanta feina que segur que ja s’ha oblidat que va disfressada de pollastre i que tothom la veu disfressada de pollastre. “Com és que us heu disfressat?”, li pregunta tothom. I ella toca l’ase i obre airosa la caixa per tornar el canvi. Clinc!
“Avui ha vingut el supervisor amb les disfresses”, explica. “I no és que t’hi obliguin, però, esclar, figura que no t’hi pots negar... Ens ha dit que en aquest restaurant ens tocava de pollastre. I apa, de pollastre. No em queixo, eh? A altres companys els ha tocat de porquet. Almenys, de pollastre és més...”
Me la miro mentre manipula la màquina del cafè, tota diligent. S’eixuga una gota de suor. “Tinc una calor que em moro”, sospira. Perquè realment en deu fer, de calor, al costat de la planxa amb el cap a dins d’aquesta mena de casquet groc. “I almenys ens han ensopegat la talla”, reconeix. “Una vegada en un supermercat on treballava ens va tocar anar de Marilyn Monroe. I allò va ser...”
De la cuina en surt un altre pollastre (aquest és blanc) amb una perola de macarrons i encara un altre (groc i vermell) amb una safata de croissants. Formen una tropa extravagant i incòmoda. Tan alegres que estan sempre, tan vius que són sempre, i avui desprenen un vapor de tranquil·la tristesa, de melangia inacabable, no se sap ben bé de què... “Això a les parades del mercat sí que ho saben fer”, reconeix un d’ells. “Però a nosaltres ens falta la gràcia. Per Nadal, amb els gorrets de Pare Noel ja ens va passar el mateix”. I encongeix les ales i sospira.
