Trump i la fi de l’hegemonia dels Estats Units
S'ha convertit pràcticament en un costum acabar l'any parlant de la “policrisi” i reconeixent la dificultat d’anticipar un futur que sembla farcit de riscos de noves guerres, pandèmies, crisis financeres i devastació climàtica. Tanmateix, el 2025 ha afegit un ingredient singularment tòxic a aquesta mescla: el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, amb unes polítiques erràtiques i il·legals que ja han trastocat l’era de la globalització. Davant de tant de caos i incertesa, ¿podem dir amb seguretat cap on s’encaminen l’economia dels Estats Units i l’economia global?
Una cosa que sí que podem dir és que a l’economia estatunidenca no li està anant tan bé com Trump vol fer creure. La creació d’ocupació està pràcticament paralitzada, cosa que no és estranya tenint en compte que Trump ha cultivat la incertesa i ha debilitat l’economia.
La seva política més perniciosa per a l'oferta econòmica ha estat l’atac frontal als treballadors immigrants (i, en general, als treballadors de pell més fosca). Les deportacions massives, portades a terme per l’administració (a càrrec d’agents emmascarats del Servei d’Immigració i Control de Duanes, que detenen persones pel carrer), han acabat amb la font més rellevant de mà d’obra addicional en un moment en què la població activa nacional està disminuint. I això afecta tothom, perquè no només els ciutadans dels EUA depenen dels immigrants en sectors que van de l’agricultura i la construcció a l’hostaleria i les cures, sinó que aquests són també una font de demanda. Molts estatunidencs que no són blancs, fins i tot ciutadans amb nacionalitat, no volen sortir de casa per por de ser arrestats i maltractats pel Servei d’Immigració.
Els efectes negatius de les retallades indiscriminades de Trump al govern també s’han estès per tota l’economia. Les contraccions governamentals tenen efectes multiplicadors, igual que les expansions, i en el context actual els costos s’han amplificat per la naturalesa erràtica del procés. L’enfocament incompetent i maldestre de l’administració ha sembrat una incertesa encara més gran, que ha induït un comportament cautelós per part d'empreses i consumidors.
Els aranzels de Trump –imposats o en forma d'amenaça– i altres polítiques intermitents s’haurien de reconèixer pel que fan: impactar amb força en l’economia des del costat de l’oferta. Han afegit incerteses als costos de producció i als preus que paguen els consumidors quan compren, cosa que fa impossible que les empreses planifiquin seriosament amb la mirada llarga.
I aquests són només els efectes a curt termini. Les perspectives futures de l’economia estatunidenca encara semblen més fosques, i tot gràcies a Trump. Al cap i a la fi, l’avantatge comparatiu dels Estats Units sempre s’ha basat en la tecnologia i en una educació superior sense restriccions. En atacar la investigació i intentar privar les universitats de fons federals si no se sotmeten a les seves exigències, Trump està disparant al peu de l’economia dels EUA.
Com han destacat nombrosos premis Nobel d’economia, la “riquesa de les nacions” resideix en les institucions, particularment en l’estat de dret. Però Trump l'està trepitjant i substituint per un règim d'extorsió d’acords (i autocontractacions), en què s’atorguen favors governamentals. Per descomptat, amb el temps els blancs de l’extorsió trumpista disminuiran: després de reconèixer els perills de dependre dels Estats Units, molts països estan buscant altres acords comercials.
Per què, doncs, el PIB continua creixent (tot i que no sigui amb la mateixa força que durant la presidència de Joe Biden), el mercat borsari arriba a nous màxims i la inflació es manté per sota dels nivells sobre els quals havien advertit els crítics? Hi ha múltiples explicacions per a aquesta aparent fortalesa. Respecte a la borsa, l’auge en realitat és molt limitat, basat principalment en un grup de gegants tecnològics: Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla.
Tanmateix, les valoracions d’aquestes empreses reflecteixen expectatives monopolístiques de guanys a llarg termini que podrien no materialitzar-se mai. És així, especialment, en el cas de Tesla, que a conseqüència del vincle entre Elon Musk i Trump s'ha distanciat de molts consumidors. Som els comentaristes els que veiem les valoracions actuals com el producte d’una bombolla, una enorme bombolla que ha sostingut no només el mercat borsari sinó tota l’economia. Les enormes despeses de capital en intel·ligència artificial han compensat la debilitat de la resta de l’economia. Però aquesta bombolla, com totes, acabarà esclatant. Ningú sap exactament quan, però tenint en compte que una part tan gran de l’economia depèn d’un sol sector, el col·lapse es deixarà sentir inevitablement de forma generalitzada.
O encara pitjor: si la IA té l’èxit que anticipen els seus defensors serà un presagi d’altres problemes greus, perquè aleshores la tecnologia probablement desplaçarà molts treballadors i causarà una desigualtat encara més gran. Si a això hi sumem la reducció del govern que exigeixen els llibertaris tecnològics de Silicon Valley, cal preguntar-se què sostindrà l’economia dels EUA en els pròxims anys.
Respecte a la inflació, hi ha una explicació senzilla al fet que no hagi augmentat marcadament. Per començar, els aranzels de Trump no han estat, en general, tan elevats com va amenaçar que serien en un inici (tot i que l’aranzel punitiu del 50% a l'Índia, un país al qual els EUA havia tractat com un amic abans del retorn de Trump, és escandalosament brutal). Alhora, els efectes dels aranzels solen notar-se amb molt de retard. Moltes empreses es van abstenir d'apujar els preus fins a veure què feien els seus competidors, i algunes no els apujaran fins que les existències dels productes que van comprar abans de la imposició dels aranzels s’esgotin. Però si els aranzels contra la Xina s'imposessin realment, la cosa canviaria. De fet, la desarticulació de les cadenes de subministrament podria provocar pujades de preus més grans que els mateixos aranzels.
Això em porta a la pregunta fonamental: quin país se sotmetria voluntàriament als capricis d’un rei boig? Els EUA no tenen un control absolut del subministrament de minerals crítics o de terres rares, sense els quals l’era industrial moderna s’ensorraria. I tampoc és que no hi hagi mercats en altres llocs. La llei de l’oferta i la demanda funciona igual de bé amb els Estats Units que sense.
Com ens van ensenyar Adam Smith i David Ricardo, el creixement econòmic consisteix a aprofitar els avantatges comparatius i les economies d’escala. Però com ens ha ensenyat Trump (i el president rus, Vladímir Putin), dependre de socis comercials poc fiables pot ser enormement perjudicial. A més, els EUA ja no són tan importants com abans. Ara representen menys d’un 10% de les exportacions globals. Si bé els guanys d’algunes empreses es ressentirien en una economia global postestatunidenca, altres se’n beneficiarien. Mentre que alguns treballadors haurien de buscar una feina alternativa, d’altres trobarien noves demandes per a les seves habilitats.
Sens dubte, el curt termini no serà fàcil. Però en la nova economia global que sorgeixi en el futur, els EUA hauran perdut la seva hegemonia. Ens hi dirigim mentre entrem en el segon any de legislatura mercès als capricis d’un president desequilibrat. La transició ja ha començat i, tot i que el creixement global es veurà afectat, el dolor pot ser inferior al que molts temen. A Europa, per exemple, les inversions en rearmament (un altre subproducte de les polítiques autodestructives de Trump) suposaran un impuls important.
Potser el moment decisiu arribarà amb les eleccions de mig mandat dels EUA, el novembre del 2026. Unes eleccions (com molts temen) que no siguin tan lliures i justes com caldria esperar d’una democràcia genuïna marcarien un punt d’inflexió tenebrós. Però si el creixent descontentament amb la gestió econòmica de Trump i el lliscament del país cap a l’autoritarisme fessin que els demòcrates recuperessin almenys una de les cambres del Congrés, hi hauria un punt d’inflexió en l’altra direcció. En qualsevol cas, els EUA i el món continuarien, almenys durant dos anys més, en una confrontació d’incompetència econòmica i incertesa.
Copyright Project Syndicate