Trump, l’obscenitat al poder

Escriu Frédéric Taddeï, a Marianne, que Donald Trump no ha fet entrar el món a l’era de la postveritat sinó al de la crua veritat: “El president nord-americà reivindica la brutalitat com a mètode i com a patrimoni. Una veritat crua que molesta sobretot aquells que encara prefereixen creure en les faules diplomàtiques”. Jo no sabria dir si és exactament així, però el que és segur és que Trump exerceix el poder de manera obscena, descarnada, sense dissimulació i confiant en la llei del més fort, perquè està convençut que ell és el més poderós del món.

Parlo, doncs, d’un poder obscè, que, d'altra banda, podria ser allò que el fa atractiu als seus seguidors, fascinats per l’exercici d’una força bruta perquè la consideren més “de veritat” que no pas els incomprensibles jocs versallescos de la política formal. Una mica com allò que encanta de Sílvia Orriols –fins i tot més enllà de la ideologia–: que se l'entén digui el que digui, a diferència de la resta de polítics, que no s'entenen, també diguin el que diguin. “Ser entès” és percebut com “dir la veritat”; precisament perquè és obscena, se la vol despullada.

Des del meu punt de vista, l’element més distintiu de l’estil de govern de Trump, doncs, és l’obscenitat. Podríem dir que practica una política obertament pornogràfica. Del sexe sense amor, al poder sense sublimació, sense el secret que Norberto Bobbio deia que l’havia d’acompanyar. És un poder nu, que ho ensenya tot, sense pudor. Que s’exhibeix, fins i tot abans d’haver aconseguit el seu objectiu, perquè aquest és el seu propòsit: ostentar per provocar, per descol·locar l’oponent i, esclar, per violar-ne la voluntat.

L’obscenitat és el trencament de la mesura que garanteix una vida ordenada i amb sentit. L’obscenitat transgredeix les categories de l’ordre moral compartit; en aquest cas, de l’ordre polític. L’obscè falta al respecte, menysprea l’oponent, és un assetjador. És un personatge que encaixa perfectament amb el desordre moral que sovint trobem a les xarxes socials, que poden ser obscenes per impúdiques i ofenen la intimitat privada. A les xarxes, fins i tot el més miserable –des de l’anonimat– se sent poderós i s’atreveix a infamar, confonent descaradura amb valentia, insolència amb gosadia. La diferència amb Trump és que ell ho fa a cara descoberta, perquè ell sí que en té, de poder.

Però tal com la pornografia –com tot excés– acaba apagant el desig, tinc la convicció que l’atractiu de l’obscenitat de Trump té els dies –o els mesos– comptats. L’obscenitat corromp, exclou, humilia, és vulgar. No crec que el seu estil de pinxo de barri acabi definint una nova era en la política. Com la pornografia, l’obscenitat política és tan transparent que mata la imaginació, l’anhel. I, torno al clàssic, el poder necessita el secret per perdurar, tal com la seducció exigeix misteri i elegància. Marcarà, això sí, un lapse de temps que deixarà molta desolació. I alhora, també haurà posat al descobert moltes de les febleses de la moral política actual. Deixarà tacats per sempre aquells que ara li fan la gara-gara i tots els que s’hi hauran mostrat condescendents i complaents. I n’arrossegarà molts a la deshonra i la ignomínia per sempre.

Fins i tot –i no seria pas una bona perspectiva–, l’era post-Trump podria deixar pas a una onada de puritanisme politicomoral que volgués tapar –no pas liquidar– tot el que s’ha posat al descobert. Seria un nou corrent que voldria censurar els resultats de la seva brutalitat. Em refereixo a un puritanisme conservador, de dretes, tan reaccionari com l’actual puritanisme d’esquerres.

L’obscenitat de Trump ja va aparèixer a les eleccions nord-americanes del 2016 com a reacció a un exercici farisaic del poder, a la impostura dels poders institucionals, tan ben representats llavors per l’arrogància de Hillary Clinton. La mateixa impostura a la qual ara assistim per part de molts dels actuals lideratges locals, que poden acabar provocant –si no ho estan fent ja ara– el mateix comportament reactiu, sovint com a càstig i escarment, fins i tot sense mesurar-ne les conseqüències.

És de justícia poètica que els milions d’arxius desvelats de l’afer Jeffrey Epstein assenyalin no només Donald Trump sinó una llarga llista dels més poderosos del món, tots atrapats en les seves abusives pràctiques sexuals, perverses i obscenes. Una obscenitat practicada en privat que ara es descobreix quan la política, paral·lelament, també s'hi ha tornat, d’obscena, en una òbvia continuïtat d’estils. Jeffrey Epstein no va suportar que l’obscenitat del seu imperi de sexe i pornografia es fes transparent i es va suïcidar. El final de Donald Trump no sé com serà, però en qualsevol cas també me l’imagino tràgic.