I si Trump té raó?
Que el menyspreu amb el qual el president dels Estats Units es refereix a Europa sigui insultant i que Donald Trump sigui un producte de la jungla especulativa no treu que ens hàgim de preguntar si té raó en alguna de les seves afirmacions. En cap cas per ganes d’autoflagel·lar-se, sinó per sortir de l’autocomplaença que tan cara haurem de pagar els europeus.
Per a Donald Trump, Europa no és un aliat, sinó un problema. Sempre l’ha mirat amb desconfiança, però la novetat és que ara aquesta mirada ha quedat fixada en la nova Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units. Allò que abans eren declaracions provocadores –que Europa va “en mala direcció”, que és feble, que s’ha perdut en la correcció política– s’ha convertit en doctrina d’Estat. Amb les maneres peculiars de Trump, els Estats Units s’han carregat la doctrina que ha marcat les relacions exteriors des de la Segona Guerra Mundial i han posat les bases per a les relacions del nou món que lidera el seu president amb Putin i Xi.
La nova estratègia descriu Europa com un continent en declivi, exposat a una crisi de civilització, i posa en dubte que continuï sent un aliat fiable si no corregeix el seu rumb polític i social. És d’agrair aquesta clarificació brutal. Europa no pot ignorar que els Estats Units ja no comparteixen el mateix projecte polític ni els valors que han guiat les seves relacions històricament, i que no es tracta d’un desacord puntual, sinó d’una ruptura ideològica.
Europa ha d’assumir una realitat incòmoda: els Estats Units de Trump ja no són un aliat fiable. Ha d’assumir també que ha procrastinat massa en defensa i que la despesa haurà de ser coordinada internament o serà inútil. L’aliança transatlàntica deixa de ser per als països europeus un marc estable i es converteix en una relació condicional, transaccional i reversible.
El gir no té a veure només amb la despesa militar o amb l’OTAN, sinó amb una impugnació directa del model europeu, els seus valors i els principis democràtics. La frase més inquietant del document insta Washington a “cultivar la resistència a la trajectòria actual d’Europa dins de les mateixes nacions europees”, i obre la porta a la ingerència política legitimant –o afavorint– forces que qüestionen el projecte comunitari i n'impulsen la fragmentació.
La comparació amb els predecessors de Trump ajuda a mesurar l’abast del trencament. George W. Bush va dividir Europa, però no la va deslegitimar: fins i tot en el moment més tens de la guerra de l’Iraq, l’objectiu era disciplinar els aliats, no qüestionar el model europeu ni intervenir en la seva política interna. Joe Biden, per contra, va intentar reconstruir l’aliança atlàntica sobre la base dels valors compartits, assumint Europa com a pilar indispensable davant Rússia i la Xina. Trump fa exactament el contrari: no busca liderar Europa ni reconciliar-la, sinó corregir-la, pressionar-la i, si cal, menysprear-la. És el primer president estatunidenc que tracta Europa com un projecte fallit.
En aquest punt, Trump s’acosta més a Putin i a Xi que no pas a la tradició atlàntica. Com el Kremlin, descriu Europa com a decadent i moralment confosa; com Pequín, la tracta com un espai fragmentat i vulnerable a la pressió política i econòmica. Però hi afegeix un tret propi del populisme autoritari occidental: la voluntat explícita de deslegitimar el projecte europeu des de dins, d’assenyalar quines forces polítiques són acceptables i quines no. Allà on Putin erosiona i Xi instrumentalitza, Trump desautoritza.
La pregunta ja no és què pensa Trump d’Europa, sinó si Europa ha entès que ha deixat de ser subjecte central de l’ordre occidental –i si està preparada per defensar la seva seguretat, la seva sobirania i la seva democràcia sense garanties externes.
Europa ha d’entendre urgentment què ha passat amb el multilateralisme, que té un excés de regles absurdes, i ha d'entendre que avui està assetjada per la puixança xinesa i la potència nord-americana. El símbol més clar és la indústria automobilística alemanya davant de la invasió elèctrica xinesa. Europa ha perdut capacitat en la producció de semiconductors i és només un 10% de l’economia aeroespacial pública en front del 60% dels EUA i el 15% de la Xina, segons el director general de l’Agència Espacial Europea, en declaracions recollides per Le Monde. Alemanya, França i Espanya tenen l’oportunitat històrica de reaccionar abans que els il·liberals hongaresos i l’extrema dreta que actua com un cavall de Troia acabin de donar-li la raó a Trump.