Les societats humanes s'han interrogat sempre sobre la naturalesa del poder. I sobre el seu efecte en les persones que l'exerceixen. Ara mateix, són molts els qui es pregunten per què Donald Trump, per molt idiota que sigui –i sabem que ho és–, s'ha abocat a l'aventura d'una guerra desastrosa. Hi ha moltíssimes explicacions parcials: la pressió d'Israel, els negocis familiars… Però, com sempre, resulta il·luminador llegir els clàssics. En aquest cas, Suetoni i el seu De vita Caesarum: Vides dels dotze cèsars.
Gai Suetoni Tranquil (69-126) va ser cap de biblioteques i arxius durant el regnat de l’emperador Trajà i secretari personal del seu successor, l'emperador Adrià. Aquesta posició li va permetre accedir a tots els documents privats i públics de Roma.
Vides dels dotze cèsars, des de Juli Cèsar a Domicià, és un llibre divertidíssim i en aparença frívol, donada la profusió d'anècdotes i la meticulositat amb què detalla els costums sexuals dels protagonistes. De fet, fins ben entrat el segle XX, la majoria de les traduccions ometien o emmascaraven certs passatges. Per exemple, els “peixets” de Tiberi. Que no eren “peixets”, sinó nens que havien d’estar sota l'aigua mentre li llepaven els genitals. En qualsevol cas, Suetoni tenia informació de primera mà. I havia conegut en persona alguns dels emperadors als quals retratava.
Suetoni va viure molt a prop d'un poder suprem. Roma és, encara avui, el paradigma de l'imperi totpoderós. I la profusió de sexe, crueltat i violència en el llibre de Suetoni té –com va observar Gore Vidal (1925-2012) en el seu brillant assaig de 1952 sobre Els dotze cèsars– la clara intenció de mostrar quin efecte té el poder sobre les persones que l'exerceixen.
Prenguem l'exemple de Tiberi, el dels “peixets”. Va ser, abans que emperador, un gran general i un administrador assenyat. La seva honradesa era extrema. Quan el Senat li va oferir validar per anticipat qualsevol decisió que prengués com a emperador, Tiberi va respondre: “Mentre la ment no em falli, podeu comptar amb la coherència de la meva conducta, però no vull que establiu el precedent de fer costat a qualsevol acte d'un home. Perquè què passaria si succeís alguna cosa que alterés el caràcter d'aquest home?”
Tiberi tenia raó. El polític i historiador Tàcit, contemporani de Suetoni, va escriure sobre la seva gestió al capdavant de l'imperi: “Malgrat la seva enorme experiència en els assumptes públics, Tiberi va ser transformat i arruïnat per la violenta influència del poder absolut”.
El sospitós assassinat del general Germànic, heroi popular i fill adoptiu del mateix Tiberi; la cessió de gairebé totes les seves competències com a emperador al cònsol Sejà i la seva posterior execució sota acusacions de conspiració, seguida d'una purga massiva, i la seva creixent propensió a la crueltat i la depravació denoten una paranoia profunda.
Suetoni extreu dels arxius una frase de Calígula, considerat el més dement dels emperadors, que és alhora lúcida i terrorífica: “Tinguin present que puc tractar qualsevol persona exactament com em vingui de gust”. Fins i tot tenint en compte que de la biografia de Calígula en sabem sobretot el que expliquen els seus enemics i que, per tant, és possible que realment no volgués nomenar senador el seu cavall i que no obligués les seves germanes a prostituir-se, sí que tenim la certesa que va ser el primer emperador que va decidir elevar-se a la categoria de déu.
En el seu assaig sobre el llibre, Gore Vidal afirma que, malgrat l'obstinació contemporània cap a un cert determinisme i a envoltar de múltiples factors cada esdeveniment històric, són les persones poderoses (idiotes o no) les que marquen la ruta de la humanitat. Cita com a exemple Claudi, un home de molt poques llums que va arribar a ser emperador per pura casualitat: “Si Claudi no hagués volgut alguna conquesta fàcil que li permetés celebrar un triomf a Roma, la Gran Bretanya no hauria estat envaïda el 144. Si la Gran Bretanya no hagués estat colonitzada… La cadena de causalitats queda clara”.
Avui, un tipus patològicament narcisista que ja era un agressor sexual molt abans d'arribar a la Casa Blanca i que disposa de l'immens poder dels Estats Units ha iniciat sense plans ni objectius clars una guerra potencialment catastròfica. Per què ho ha fet? Perquè podia fer-ho. Perquè volia un gran triomf fàcil, ràpid i espectacular.
No busquem consols fàcils: fa més de 2000 anys les coses ja eren així. I, segons comprovem, han canviat poc.
