Trump, Veneçuela i el “domini energètic”
Si algun observador encara dubtava de les motivacions que hi ha darrere de la intervenció dels Estats Units a Veneçuela, el president Donald Trump en persona va dissipar bona part de la incertesa durant la roda de premsa que va oferir dissabte. Tot i que fins ara la captura del president veneçolà, Nicolás Maduro, s’havia justificat principalment amb acusacions relacionades amb el narcotràfic, Trump va dedicar una part considerable de les seves declaracions a la riquesa petroliera de Veneçuela, als beneficis que se’n poden obtenir i a la perspectiva que els Estats Units “dirigeixin” el país durant un període de temps no especificat. En altres paraules: malgrat que el petroli probablement no era l’única raó d’aquesta intervenció, sens dubte tenia una importància crucial.
L’èmfasi de Trump en els recursos naturals de Veneçuela no és un cas aïllat. Una de les prioritats del seu segon mandat ha estat, dins del marc d’una estratègia més àmplia, garantir l’accés dels Estats Units a recursos estratègics. Aquest objectiu ha implicat esforços per reduir la dependència de la Xina —un rival estratègic— en una sèrie de materials crítics, incloses les terres rares. Donada la seva importància per a aplicacions d’alta tecnologia, com ara les tecnologies militars, aquests materials es consideren cada vegada més essencials per a la seguretat nacional i la competitivitat econòmica. En aquest context, l’administració Trump ha arribat a nombrosos pactes sobre minerals crítics amb països d’arreu del món, com per exemple el controvertit acord que va signar amb Ucraïna el febrer del 2025. També s’han plantejat públicament escenaris encara més radicals: fa només dues setmanes, Trump va nomenar un enviat especial a Groenlàndia que va expressar obertament el desig que l’illa, rica en recursos, passés a formar part dels Estats Units.
La Casa Blanca també ha intentat procurar-se un subministrament energètic estable a llarg termini. No es tracta d’un problema imminent, ja que, en els últims anys, els Estats Units han estat un exportador net de petroli i gas. A més, la majoria d’analistes preveuen que els mercats mundials del petroli es caracteritzaran en els pròxims anys més per l’excés d’oferta que no pas per l’escassetat i uns preus elevats. Tot i així, per tal de mantenir el que Trump ha anomenat reiteradament “domini energètic” i de preparar-se per al moment en què la producció del país comenci a decaure, no resulta gens sorprenent que el govern posi la mirada en Veneçuela, el país amb les reserves provades de petroli més grans del món.
El petroli ha estat central en la política i l’economia veneçolanes des que es va començar a explotar a gran escala, als anys 20. Durant dècades, Veneçuela va ser un dels països més rics de Llatinoamèrica, tot i ser també un dels més desiguals, i gaudia d’una relativa estabilitat política en un sistema democràtic operatiu. Tot i que Hugo Chávez primer i Nicolás Maduro després van transformar profundament el sistema polític del país a partir de finals dels anys 90, el paper central del petroli en el manteniment de l’estabilitat del règim no va canviar. Amb el temps, però, la indústria petroliera veneçolana ha patit un greu deteriorament com a resultat d’anys de mala gestió, manca d’inversió, amiguismes i sancions internacionals. El 2024, la producció de Veneçuela era de només aproximadament una quarta part de la del 1998, l’any abans que Chávez arribés al poder, i al voltant de l’1 % de la producció mundial. Per tant, es preveu que recuperar una capacitat de producció ni que sigui propera als nivells anteriors requerirà una inversió externa massiva. Malgrat tenir un potencial enorme, Veneçuela és actualment un actor secundari en el mercat petrolier global, amb problemes d’infraestructura importants.
Dit això, els esdeveniments recents a Veneçuela —amb totes les seves característiques específiques— es poden entendre com a part d’una estratègia més àmplia dels Estats Units per garantir-se l’accés a recursos estratègics. Tanmateix, com passa amb iniciatives similars en altres llocs, és important llegir entre línies. De les declaracions de Trump en la roda de premsa de dissabte s’infereix l’ambició d’obrir les vastes reserves petrolieres controlades per l’estat veneçolà a les empreses petrolieres dels Estats Units, les quals, segons ell, finançarien la reconstrucció de les infraestructures energètiques del país sud-americà. De tota manera, els plans concrets per al futur polític de Veneçuela continuen sent poc clars. Per exemple: ¿la captura de Maduro és un moviment coercitiu per pressionar l’actual lideratge cap a una postura més favorable als Estats Units, o es tracta d’un pas cap a un canvi de règim total? Com que les inversions a gran escala en infraestructura petroliera requereixen un mínim d’estabilitat política i predictibilitat reguladora, és poc probable que les empreses petrolieres dels Estats Units hi comprometin milers de milions de dòlars sense tenir més certeses. Al cap i a la fi, l’èxit de l’estratègia dels Estats Units dependrà menys de l’accés a la riquesa petroliera de Veneçuela que de la capacitat de consolidar un marc polític creïble i sòlid que la pugui desbloquejar.