La barra lliure dels sonats
1. Amb l’excusa de les drogues, arrabasses el petroli. L’any 2012, quan Trump presentava reality shows, Hugo Chávez, ja en aquell moment, va fer dos vaticinis. El president de Veneçuela va dir: “Quan s’acabi el petroli al món, quedaran encara cinc països amb reserves importants: Rússia, l'Iran, l'Aràbia Saudita, l'Iraq i Veneçuela. Tots els presidents que han passat per aquí, en els últims cent anys, i que han pretès dominar el negoci petrolier veneçolà, han estat enderrocats. I la causa no és una altra que el petroli, perquè els països poderosos d’occident el necessiten, aquest petroli”. Mesos més tard, Chávez encara va afinar més: “Hi ha una operació que es veu a venir, que estan preparant des de fa temps. Fa alguns anys ja m’ho van advertir. Em van dir: «T’acabaran acusant a tu de narcotraficant. No que el govern dona suport, o que el govern permet... No, no, no. A tu, Chávez. T’acabaran aplicant la fórmula Noriega. És un dels plans que els Estats Units estan preparant. Es vincula Chávez directament amb el narcotràfic i, aleshores, qualsevol cosa és vàlida contra un narco. Es fa un viatge a qualsevol país del món, arriba un comando i se l’emporta. Bé, així és com actuen els Estats Units. Ho van fer amb Iraq, que deien que hi havia armes de destrucció massiva i no n’hi havia»”. El guió estava escrit i, catorze anys després, s’ha seguit fil per randa.
2. Nicolás Maduro, una setmana abans de Nadal, va aparèixer als ulls del món cantant el “don’t worry, be happy” com si les amenaces de Trump no anessin per ell. Qui canta, els seus mals espanta. Però aquella ballaruca, amb les notes de Bobby McFerrin de fons, sonava ja com el penúltim desafiament d’un dictador en hores baixes. O, més aviat, a les últimes voluntats d’un milhomes que ja s’ho veia a venir. La tupinada electoral a través de la qual Maduro es va perpetuar al poder no justifica l’acció quirúrgica de l’exèrcit dels Estats Units, que va violar, amb nocturnitat i traïdoria, un grapat de lleis. No només del dret internacional, sinó també de la Constitució nord-americana. El president Trump no tenia permís per fer-ho, i ho va fer. En això, no hi ha diferències entre ell i Putin. Més ben dit, tampoc en això, no n’hi ha. Però quan el dret falla, tot s’esmicola. La barra lliure dels sonats és una pèssima notícia per començar l’any.
3. Donald Trump, en la roda de premsa de Palm Beach, es va mostrar com un triomfador. Lluminós, envoltat d’homes igualment guanyadors –potser per això no hi era el vicepresident Vance– i les engaltava pel broc gros. Parlava de controlar Veneçuela sense saber com, feia catúfols divagant sobre la seguretat dels carrers de Washington i menystenia María Corina Machado. Trump no ha paït, tampoc, que la líder opositora veneçolana tingui el premi Nobel de la pau i ell faci passos determinants per no aconseguir-lo mai, amb tanta il·lusió que li feia. A la seva compareixença, Trump va parlar d’atacs, de diners, de petroli, i no gens de pau ni persones. Moments molt negres per a la humanitat. I mentrestant, a Europa, tots distrets picant de mans amb la Marxa Radetzky mentre el món se’n va a la merda.
4. Això sí, durant aquella hora de compareixença, ja ningú no va parlar-li d’Epstein i el grapat de fotografies i documents que comprometen Donald Trump. Ningú no ho ha dit més clar que la congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez: “No és un tema de drogues. Si ho fos, Trump no hauria indultat, el mes passat, un dels narcotraficants més grans del món. Això va de petroli i de canvi de règim. I necessiten un judici per fingir que no ho és. Especialment, per distreure l’atenció d’Epstein i del desorbitat augment dels costos sanitaris”. Una gran cortina de fum, vaja.
