Veneçuela i les guerres per la terra
La guerra, aquesta maleïda pulsió que caracteritza els humans des de fa segles, té avui una triple dimensió: la guerra militar, la guerra cultural i la guerra comercial. Aquesta última dimensió s’expressa avui en la forma d’una guerra global i sense embuts per la geologia. Encoberta i quasi invisible a l’opinió pública durant molts anys, avui ja no tenim dubtes que és el veritable motor de les altres dues formes de guerra que s’enduen els titulars: les guerres de míssils i sobretot les guerres de símbols.
Ho podem constatar en el primer gran capítol geopolític del 2026, l’atac militar a Veneçuela, un fet sense precedents en els últims quaranta anys en territori americà. L’artilleria ideològica estatunidenca deixava en mans del seu histriònic líder la responsabilitat de comunicar la notícia i de mostrar la imatge més buscada —la prova de vida de Maduro— a través de la seva pròpia xarxa social, Social Truth, un gest que persegueix per al 2026 el premi no obtingut en l’any que acabem de deixar. Però si fem un cop d'ull al mapa dels conflictes en què Occident està implicat com a agressor, sempre amb Estats Units al capdavant o d’aliat —Veneçuela i Gaza—, o com a agredit —Ucraïna i Groenlàndia—, l’element denominador comú són els recursos naturals en joc.
Davant d’això, la retòrica del narcoterrorisme com a argument contra Maduro i el chavisme es fa encara menys creïble després de la invasió. El control sobre el petroli i altres recursos ja no s’amaga com a principal causant d’un conflicte que pretén intervenir a l'Amèrica Llatina una sobirania, la de la riquesa natural, que el capitalisme d’estat xinès ja ha aconseguit a Àsia i Àfrica. "El petroli tornarà a fluir com ho ha de fer", va dir Trump dissabte sense embuts. El seu anunci que els EUA comandaran el rumb d’un país independent i sobirà com Veneçuela representa una violació en tota regla del dret internacional, un fet inèdit en la història de la diplomàcia des de fa dècades, i es fa per motius comercials de motivació geològica.
Així, el judici contra Maduro per delictes de tràfic de narcòtics i armes a Nova York anunciat per la fiscal general estatunidenca obre una nova guerra de legitimitats entre els Estats Units i la comunitat internacional: la permanència del ius ad bellum consensuat per les Nacions Unides l’any 1945, que prohibeix l’ús de la força armada en territori d’estats sobirans, o una nova llei del més fort que imposa l’unilateralisme violent de l’administració Trump per motius comercials. És indirectament un embat de l’aïllacionisme nord-americà contra el multilateralisme europeu, i per això els avisos de Groenlàndia i Ucraïna s’han de prendre seriosament.
En un món que pateix un esgotament dels recursos naturals tradicionals provocat per la voracitat productora del capitalisme, els que són escassos esdevenen el bé més preuat. Si el segle XX va ser el segle de les guerres ideològiques, en què la conquesta de la terra era la metàfora de l’expansió en el mapa geogràfic, el XXI és el segle de les batalles d’una nova etapa del capitalisme —que el premi Nobel Joseph Stiglitz definia fa poc en aquest mitjà com “l’era industrial moderna”— per la riquesa restant d’una terra que s’esgota.
Paradoxalment, la tecnologització extrema del món ens pot portar al col·lapse, perquè hem deixat enrere quasi per complet l’extractivisme biològic de la natura (els aliments, l’aigua, la fusta, etc) per protagonitzar l’extractivisme fòssil i mineral de la terra, i som partíceps i testimonis d’un esgotament irreemplaçable dels recursos. Mentrestant, llegim les guerres com les de fa un segle, absorts per l’espectacularització de les imatges i la retòrica de fer justícia contra l’opressió de líders dèspotes i agressius.
Però l’acceleració de l’esgotament natural de la terra és la veritable pulsió de guerra contemporània. La deriva comercial que protagonitza Trump —de Veneçuela a Ucraïna, de Groenlàndia a Gaza— no és pas nova, sinó la reedició a diverses bandes de la mateixa pulsió extractivista amb què —en nom de la democràcia— es va fer fa vint anys la guerra d’Iraq i que en fa trenta-cinc va iniciar el cicle a Kuwait amb la guerra del Golf. I si el petroli era la causa central de les guerres de llavors, ara ho és només en part. Les croades del present busquen assegurar els materials del futur: és la gran guerra comercial, la tecnològica, que Occident va perdent amb la Xina. De l’escandi a l’itri, o els quinze elements lantanoides, tots aquests minerals són avui la gallina dels ous d’or.
Això és el que passa a l’equació ucraïnesa, on l’interès de Trump per un acord antieuropeu té un únic objectiu: repartir-se amb Rússia el pastís de la potència mineral d’un país que disposa de més de vint minerals dels definits com a “crítics”, i un 5% de les seves reserves mundials. El 80% restant és a la Xina i sobretot a l’Àfrica, en mans d’una diplomàcia xinesa construïda a base d’inversions i de seduccions en un continent que en el passat va ser colonitzat per Europa exactament pels mateixos motius: els recursos naturals aliens com a font de riquesa del primer món.
