Trump el voluble
“Imprevisible” és un dels epítets que solen acompanyar amb més freqüència el nom de Donald Trump (en el seu cas no parlaríem ben bé d'epítets homèrics, més aviat serien rabelesians). Però no és cert, com succeeix amb la majoria d'expressions que es repeteixen fins a convertir-se en un automatisme. Trump és ben previsible: un supremacista, nacionalista i masclista de manual, amb una quantitat de diners exorbitant i un fort ressentiment contra un sistema polític i social que sempre ha percebut com a hostil a la seva persona. La seva brutalitat, la seva grolleria i ignorància, el seu caràcter infantil, li fan sentir que amb els seus diners pot comprar-ho tot i, en aquest sentit, no li falta una part de raó, perquè una quantitat molt gran (la majoria?) de persones estan disposades a vendre el que tenen, o a vendre's ells mateixos, a canvi de diners o, simplement, a canvi de la sensació d'estar o d'haver estat en algun moment a prop del poder. També té la convicció que, des del lloc de poder adequat (el Despatx Oval), pot imposar la seva voluntat al món sencer. Se'n diu megalomania, i a això està dedicat en cos i ànima. Aquest perfil s'ha vist moltes vegades en líders, poderosos i governants al llarg de la història i, de fet, el trobem repetit, en el dia a dia i a petita escala, en moltes relacions personals en què algú pot exercir algun tipus de poder damunt algú altre, per irrisori que sigui. De manera que no és imprevisible, perquè coneixem bé com actuen aquestes persones.
La megalomania, però, sí que sol anar acompanyada d'un caràcter capriciós i voluble, i Trump el té fins a un punt que alguns moments sembla patològic. Les seves guerres econòmiques a cop d'aranzels, que tan aviat pugen com baixen com es posposen com es redupliquen, literalment segons com se sent Trump en cada moment en relació amb un país o altre, en són un bon exemple. També les relacions amb Rússia i amb Israel (o les intervencions de la seva administració en la invasió d'Ucraïna i el genocidi de Gaza) segueixen aquest patró vacil·lant. Especialment en el cas d'Ucraïna: aquest diumenge, Trump va enviar un missatge de suport i admiració als ucraïnesos, només quatre mesos després d'haver protagonitzat un dels episodis més esperpèntics de la història de la diplomàcia occidental, quan ell i el seu vicepresident Vance van esbroncar el president Zelenski amb caixes destrempades. A escala interna també: ara ha militaritzat Washington i ha omplert els carrers de la capital dels EUA de militars armats fins a les dents, i ho ha fet de forma arbitrària, seguint el seu caprici.
Fa l'efecte que les decisions del president de la —cada dia més discutida— primera potència mundial es dirigeixen totes a un punt: fer que els que l'envolten es vegin obligats a adular-lo per aconseguir la seva clemència i magnanimitat, a l'estil dels prínceps. Ell mateix ho va resumir en tres paraules: kiss my ass, que em llepin el cul. És lamentable, però també ho és que tants líders del món, i molt en particular els europeus, es mostrin tan disposats a doblegar-s'hi.
