La Generalitat ha decidit que la pujada de l’impost sobre les estades en establiments turístics (la "taxa turística"), pactada entre el PSC i els comuns, es tramitarà com a projecte de llei. ERC ho exigia per poder introduir-hi esmenes, argumentant que el projecte tractava el turisme de sol i platja com el de Barcelona, quan serien realitats molt diferents. Això és cert, però el que no està tan clar és què és el que necessita el nostre turisme de sol i platja. Tractaré de respondre a aquesta qüestió.
Abans, però, cal recordar que la demanda turística s’ha mostrat completament insensible a l’impost. Ho va fer el 2013, quan es va introduir a tot Catalunya, i ho ha tornat a fer a Barcelona quan s’ha duplicat. En tots dos casos la demanda ha continuat creixent a ritmes extraordinàriament elevats. La raó no és sinó que l’impost representa una proporció ínfima en el pressupost del turista.
El punt de partida de l’anàlisi ha de ser la constatació que el turisme de sol i platja és, a Catalunya, un sector important –de l’ordre del 6% del PIB– però molt poc productiu: si l’economia del País Basc és un 17% més productiva que la catalana és degut al pes que té el turisme de sol i platja entre nosaltres, ja que les indústries respectives tenen la mateixa productivitat, i ja que el turisme barceloní és molt més productiu que el de sol i platja.
La raó per la qual el turisme de sol i platja català és tan poc productiu és la seva estacionalitat, ja que els seus actius productius –les infraestructures, els allotjaments, els serveis i sobretot el personal– han de romandre ociosos la major part de l’any. Bona part d’aquesta ineficiència és suportada pels inversors (el rendiment d’una habitació d’hotel és menys de la meitat que a Barcelona) però sobretot pel sector públic en forma de subsidis al personal durant la temporada baixa.
Tradicionalment, s’ha volgut combatre l’estacionalitat estimulant la demanda fora de temporada. És una estratègia que ha fracassat perquè no podia triomfar. L’estratègia raonable és la contrària: reduir la capacitat per sota de la demanda màxima –la de l’agost–. De fet, que les infraestructures, els allotjaments i els serveis estiguin dimensionats per a la demanda de tres o quatre setmanes l’any és una extravagància que només pot qualificar-se d’irracional i que comporta la necessitat d’atraure cada any una massa de personal eventual poc qualificat que té dificultats per trobar habitatge i una dependència dels turoperadors per omplir algunes setmanes fora de les poques en què el ple està garantit: un desastre des del punt de vista econòmic, ambiental i de l’experiència del mateix turista, que es troba en un entorn o bé supersaturat o bé desertitzat.
L’estratègia de limitar la capacitat per sota de la demanda màxima potencial ha estat assajada fortuïtament, i amb gran èxit, a Barcelona, on els hotelers voldrien fer més hotels i els propietaris d’habitatges transformar-ne més en habitatges d'ús turístic (HUT), però on la normativa no ho permet. El resultat és que l’estacionalitat és baixíssima (només cinc mesos per sota del 90% i cap per sota del 60%), les plantilles són estables i, per tant, professionalitzades, i el rendiment econòmic és altíssim (dels més alts d’Europa).
Reduir la capacitat del sol i platja hauria estat una aberració la segona meitat del segle XX, quan ens enfrontàvem a un atur persistent; en aquelles circumstàncies, millor una feina estacional que cap feina. Ara, al que ens enfrontem és a una escassedat de personal estructural que anirà a més a mesura que ens jubilem els boomers. De fet, des del 2000 tots els llocs de treball que ha creat el turisme català han hagut de ser coberts per immigrants. Òbviament, ara, el que és una aberració és atraure immigrants per haver-los de mantenir la major part de l’any a costa de l’erari públic.
Que no existeix un pla alternatiu ho ha posat de manifest la patronal Exceltur, que l’any passat va proposar el Plan Turismo litoral 2030 per respondre al “repte de generar un major valor integral” amb propostes tan insubstancials com “la creació d’un comissionat per a la regeneració del turisme de sol i platja” o la convocatòria d’un concurs internacional d’idees per a la “requalificació integral de 2 a 5 destins pioners”.
Reduir la capacitat del sol i platja català significa enderrocar hotels i blocs d’apartaments obsolets per convertir-los en espai públic i indemnitzar propietaris per eliminar llicències d’HUT, entre altres accions. Tot això exigeix un pla, temps i diners, i això últim és el que ha de proporcionar la taxa turística.
L’acord per apujar la taxa turística ha posat els empresaris turístics en peu de guerra, però el redimensionament del sector és la millor opció també per a ells. Esperem que el seny acabi triomfant.
