La valentia de denunciar haver escrit un article sicari

El New York Post va convertir en portada que un refugi californià de menors immigrants regalava, a expenses dels contribuents, còpies del llibre de la vicepresidenta Kamala Harris. "Milers d'exemplars", deia l'article. Però era fals: l'únic volum, el que apareixia fotografiat, l'havia donat una entitat local que havia recollit joguines i llibres entre els veïns. Es tractaria de l'enèsima fake news de la setmana, si no fos que la reportera autora de la peça va dimitir, després d'explicar per què ho feia: "Per una història incorrecta que em van obligar a escriure", deia.

Els periodistes disposen d'una clàusula de consciència que els permet, en teoria, no signar aquelles informacions que instàncies superiors han alterat, si estan en desacord amb les edicions aplicades. Però la pressió per mantenir nom i cognom és evident: un article no signat sempre desprèn la ferum d'encàrrec deshonest. Que una reportera admeti que li van exigir un treball sicari només quan ja ha decidit que deixarà el Post no deixa de ser eloqüent. El rotatiu, esclar, va fer la rectificació de rigor. O sigui, la mínima possible. Aquella que amb prou feines transcendeix, mentre que la portada en qüestió va aconseguir que tota la panòplia de mitjans conservadors repetís el tema, escandalitzada. I que senadors i altres líders dels republicans s'esquincessin les vestidures en públic. La polarització s'opera a cop de notícia falsa en portada i rectificació en un raconet.

Perquè, esclar, a cap dels mitjans repetidors se li va acudir mirar si efectivament el refugi estava saturat de llibres de Kamala Harris. Aquesta és l'altra derivada de les fake news. És més fàcil repetir piratejant que no pas comprovar. Escrius que X ha assegurat que plou i llestos. Però no et molestes a obrir la finestra, mirar el cel i parar la mà.