El vàter, un tabú a la televisió
L’any oficial del naixement de la televisió és el 1927. I als Estats Units van haver de passar trenta anys perquè en pantalla es fes referència, per primera vegada, al lavabo. Va ser a la sèrie Leave it to Beaver, una sitcom sobre un nen molt trapella anomenat Theodore Cleaver, de sobrenom Beaver. La família Cleaver va esdevenir molt popular a les llars nord-americanes i els personatges representaven la família ideal de classe mitjana d’aquella època. Vivien en un barri agradable de les afores de la ciutat, amb casetes envoltades de jardí amb la gespa tallada. Eren treballadors, exemplars i cívics.
Un dels elements característics del relat de Leave it to Beaver és la reiteració del valor de la higiene. Els pares d’en Beaver sempre estan recordant als seus fills que es rentin. Els nens tenen, adossat a la seva habitació, un lavabo per a ells sols. En canvi, la canalla sovint ho embruten tot i intenten no rentar-se i escapolir-se dels seus pares quan els manen que es raspallin les dents. Aquesta trama va fer que es representés de manera habitual el lavabo a la televisió nord-americana per primera vegada a la història, un espai que no s’havia ensenyat mai abans. Amb tot, era habitual que sempre fos la pica o la banyera allò que veiessin els espectadors i sempre amb els nens com a protagonistes. En l’episodi Captain Jack, però, s’hi va produir una novetat. En Beaver i el seu germà Wally caçaven una cria de caiman i la intentaven amagar dels seus pares posant-la a la cisterna del vàter, de tal manera que, durant la gravació, van mostrar la tassa sencera. Els productors de la sèrie, però, van considerar que la imatge era de mal gust i només van consentir que se’n mostrés un fragment, de tal manera que es pogués intuir l’acció que estaven duent a terme els nens però fugaçment. Amb tot, aquella va ser la primera vegada que apareixia a la petita pantalla una tassa del vàter. O com a mínim, una part. Van haver de passar catorze anys perquè es fes una altra al·lusió al lavabo a la televisió. A la sèrie All in the family (Todo en familia) es va sentir per primera vegada el so d’algú estirant la cadena. El soroll tenia un valor simbòlic perquè volia transmetre la desaprovació de l’Archie, el protagonista, pel casament de la seva filla. Aquell recurs va ser tan rebutjat per l’audiència que van passar molts anys abans no es repetís. No va ser fins al 1987, amb la sèrie Married... with children, que els personatges feien al·lusions amb sentit de l’humor a l’ús del lavabo. Però la sèrie que va convertir els urinaris gairebé en un temple sagrat per a l’acció dels personatges va ser Ally McBeal, estrenada el 1997. Els lavabos mixtos i compartits del bufet d’advocats on treballava la protagonista eren una mena de confessionari on es produïen algunes de les escenes més importants de la sèrie. Fins i tot s’hi desenvolupaven algunes seqüències musicals amb coreografia incorporada. Calia donar vida a aquell espai que, durant massa anys, havia estat gairebé prohibit.
