Verifactu i verigaltes

La capacitat tecnològica per tenir-nos controlats creix exponencialment. Tant és que parlem de l’espionatge de telèfons mòbils d’independentistes, amb mandat judicial o sense, com dels anuncis de sabates que t’arriben després d’haver mantingut una conversa sobre sabates en presència del telèfon mòbil. Perquè aquesta és l’altra, que és que regalem les dades a raig. Però anem al tema que toca.

Els últims mesos, ha entrat en la nostra vida un nou concepte que, atesa la seva creixent popularitat, bé podria aspirar a convertir-se en neologisme de l’any: Verifactu. Anaves a plaça a comprar i la venedora de la parada et parlava del Verifactu. Els autònoms, acostumats a tota mena de maltractaments normatius, s’ho prenien amb esportivitat: es veia a venir que, tard o d’hora, caldria connectar les factures a un sistema informàtic de facturació perquè poguessin ser enviades immediatament a les autoritats fiscals. Verifactu? Ja no ve d’aquí.

El zel recaptador és impopular des de temps immemorials, però és indignant quan es compara amb la màniga ampla de les despeses. Que una persona com Mazón, encara en llibertat, es beneficiï d’un plus de més de 600 euros mensuals com a membre d’una comissió parlamentària que no s’ha reunit ni un sol cop des de l'inici de legislatura hauria de ser objecte d’un veripenques. El mateix sistema es podria aplicar als beneficis de les vendes del llibre del rei Joan Carles, qui no ens hauríem imaginat mai fent promoció amb un anunci barat, de l’estil dels anuncis de la telebotiga que passaven de matinada. Els diners obtinguts pel seu treball d’autoblanquejament haurien d’anar a parar a la recuperació de la memòria democràtica.