Opinió 11/10/2013

Sense veritables elits

3 min

El 2006 The American Economic Review va publicar l'estudi De facto political power and institutional persistence (D. Acemoglu i J.A. Robinson). Demostrava que l'equilibri econòmic i social és el resultat de dues forces: les institucionals (Constitució, Parlament, etc.) i les de les elits. Poc canvia la realitat si no s'aconsegueix recanviar les elits del país. I el més greu: si en produir-se el canvi polític aquestes forces no es renoven a temps, aleshores s'enquisten, esdevenen cròniques i poden romandre decennis -els autors defensen que aleshores es mantenen gràcies als lobis i a la corrupció-. En posen com a exemple el cas del sud dels Estats Units, que, malgrat haver renovat la classe política al final de la Guerra Civil (1865), no va ser capaç de renovar les elits. Això va significar la decadència: la renda per càpita del sud es va mantenir en el 50% de la mitjana nacional fins a la dècada de 1960, quan Kennedy i, sobretot, Johnson van forçar les elits sudistes a acceptar que el seu temps havia passat i que el poder polític no cediria.

Sembla que les elits catalanes (a partir d'aquí establishment , com bé proposa el senyor David Miró) s'han constituït en resistència al voltant d'en Duran. Convindria que recordéssim de quin establishment estem parlant. Voldria significar que es tracta d'un col·lectiu molt localista i que, per tant, té una dimensió clarament caciquil: influent aquí, però irrellevant en valor absolut. Ja no a escala internacional, sinó fins i tot a Madrid. I, com a cacics, també manifesten un vessant profundament provincià -contemplin la rebuda de la senyora Esperanza Aguirre al Círculo Ecuestre-. Com ja he dit altres cops: potser manen molt, però només entre les rieres del Besòs i del Llobregat.

Si passen llista a aquest establishment , observaran un fet evident: cap dels seus membres és empresari de primera generació. Són directius d'empreses o descendents dels que van fundar l'empresa. Pel que fa al reconeixement de mèrits, estem lluny, doncs, de l'actitud americana, que no admira el ric ni el descendent de qui va fundar una empresa -els Rockefeller són rics però no són un referent-. Allí es poden donar casos com els del senyor Buffett o Gates, que han decidit deixar una quantitat mínima d'herència als seus descendents mentre donen la resta a una fundació. Estan convençuts que ni fills ni gendres no han fet res per merèixer la fortuna i, molt menys encara, el reconeixement social. No és així aquí, on als descendents dels que van fer els diners se'ls professa un gran respecte i consideració i, de manera sorprenent i addicional, se'ls creu mereixedors d'una genuïna intel·ligència i perspicàcia.

El cas és que, fins a l'arribada del president Mas, el poder polític català s'ha comportat respecte a l' establishment com ho havien fet amb el sud dels Estats Units els successius governs nord-americans fins a l'arribada de Kennedy. Durant la Transició, el poder polític català va elevar a la categoria d'elits els descendents d'empresaris que havien fet diners amb l'antic règim. Perquè, no ens enganyem, la gran majoria d'aquest establishment català és descendent de personatges que van fer fortuna sota el feixisme. A sobre, quan aquest poder polític nostre ha pretès afegir, que no substituir, noves elits a aquest establishment , ho ha fet promocionant directius d'entitats semipúbliques (que en altres indrets serien considerats alts funcionaris) amb les quals el poder mantenia relacions promíscues -per exemple, caixes d'estalvis, entitats regulades, antics monopolis, etc.-. El cas és que fins fa pocs mesos ningú no havia transmès a l' establishment incrustat el missatge ferm i clar que, a partir d'ara, el poder polític no els volia com a interlocutors vàlids. Perquè el país podria tenir autèntiques elits. Té emprenedors d'èxit que avui són tapats i han de córrer fora del camí. I també té determinats hereus, veritables empresaris, convençuts que l'actual situació no porta enlloc.

Doncs bé, aquest és l'establishment català que dóna suport a la "tercera via" d'en Duran. Un establishment que s'ha volgut erigir en elit i que, gelós dels seus interessos, ha interpretat la Transició com un idoni entorn politicoeconòmic que és la continuació del dels seus pares. Com a genuïns hereus de sang, són majoritàriament immobilistes i decadents. I, igual que els que van romandre poderosos als estats sudistes, han arrossegat amb ells el país cap a la decadència. Reclamen, havent-hi esmerçat pocs mèrits, que els privilegis, l'admiració i el reconeixement que el franquisme professava als seus antecessors continuï. Com fins ara.

stats