L'ÚLTIM COMUNICAT D'ETA, en plena pausa nadalenca, se m'ha barrejat amb la lectura d' El fill de l'acordionista de Bernardo Atxaga, un llibre que ajuda a entendre (i potser això explica l'acarnissament d'algun crític) les arrels emocionals del conflicte basc.
Veig imprescindible que ETA es dissolgui i entregui les armes i comparteixo la repugnància dels grans mitjans davant la bombolla de dogmatisme deshumanitzat on s'han anat ficant els seus membres fins a justificar un assassinat tan aberrant i estúpid com el d'Ernest Lluch.
Però no comparteixo, i també em repugna, l'intent de convertir ETA -la seva lluita i la seva violència- en un fet purament criminal, apolític. I diria que és aquesta la intenció final dels que, violentant normes d'estil, li apliquen amb obsessiva reiteració l'adjectiu terrorista.
I em repugna perquè ho posa massa fàcil als que ara la volen extirpar com un tumor que ningú sap per què apareix, als que volen que oblidem que té les arrels clavades en crims tan salvatges com el bombardeig de Gernika.
Sí, a la Guerra Civil, van fer barbaritats les dues Espanyes, però una va pagar les seves amb escreix i l'altra amb 40 anys d'encens, i que això no tingui res a veure amb l'aparició d'ETA és una roda de molí massa difícil d'empassar.
S'ha de tenir una visió molt simplista de la realitat, potser tan alienada i sectària com la de la mateixa ETA, per creure que la violència pel fet de ser il·legal no pot ser política i pel fet de ser legal ja no és ni violència.
Reduir ETA a una banda de mafiosos és una fita més en l'escarni de la memòria històrica que no deixa sortir Espanya del seu passat més negre. És el passat present que qualifica d'aquelarre una reunió d'expresos a favor de la pau sense ser ni conscient que només veuen aquelarres els inquisidors.