12/09/2013

La Via Catalana dóna a Mas força i pressió a parts iguals

3 min
La Via Catalana  dóna a Mas força i pressió a parts iguals

BarcelonaCalia fer-ho dos cops. Calia una segona demostració de força perquè ningú més pogués dir que l'onada sobiranista era el producte d'una febrada de finals d'estiu del 2012, degudament impulsada i manipulada per Artur Mas per fer complir els seus designis electorals.

Doncs no: ha passat un any sencer, però la mobilització popular catalana continua oferint demostracions de força inèdites a Europa. Inèdites per la seva magnitud, però també per la seva manera de fer: la Via Catalana no només va ser una exhibició logística, també va ser una demostració que la contundència del missatge independentista es pot exercir amb el seny que el president Mas reclamava dimarts; amb alegria, emoció, tranquil·litat absoluta, un tarannà que substitueix l'èpica per una normalitat que desarma; una disciplina que ja voldrien per a les seves bases els partits convencionals; un sentit de la responsabilitat a prova de qualsevol mena de provocació. Ni una pintada, ni un vidre trencat. Els únics incidents de la jornada van tenir lloc a Madrid, on una colla d'ultres va atacar la delegació de la Generalitat. Imatges pròpies del 1974. Què més es pot dir?

L'èxit de la Via Catalana conté un missatge nítid per a múltiples receptors. El primer de tots Artur Mas, que és un dels grans beneficiats de l'èxit d'ahir. La pressió del carrer el situa on més li agrada estar: al centre del tauler. Amb la foto de la cadena humana, Mas podrà traslladar a Rajoy que, si no s'entén amb ell, el següent interlocutor serà Oriol Junqueras. Pot ser, doncs, que a Madrid deixin de veure el president com l'enemic a batre, i comencin a mimar-lo per atreure'l cap a la via del pacte, a través -qui sap- d'una reforma constitucional.

Tot això és pura especulació. Però ahir mateix un sondeig de la Cadena SER pronosticava una victòria independentista en un hipotètic referèndum (52/24 pel sí, enfront del 49/26 de fa un any). I en intenció de vot directa, vaticinava una clara victòria d'ERC... amb ICV com a segona força. Un panorama de malson per a Rajoy -i eventualment, per a Rubalcaba-. Els principals líders espanyols, cada cop més arraconats en el tauler polític català, tenen de marge fins al 2016 (com a màxim) per reconduir la situació. Però el líder del PP ho haurà de fer amb les enquestes per terra, l'aznarisme amatent a qualsevol concessió i el cas Bárcenas sempre oferint noves i desagradables sorpreses.

Les hegemonies

L'oportunitat, doncs, és única. És ben cert que el sobiranisme català té una operativitat limitada al Parlament: tot i l'ascens d'ERC, CiU té problemes interns i ICV juga amb dues baralles. Però a la Catalunya actual no hi ha cap partit, cap idea, cap moviment que pugui reunir les forces suficients per liderar un projecte alternatiu al bloc del dret a decidir. La cadena humana és el retrat d'una hegemonia que, tard o d'hora, tindrà un reflex polític. Aquest també és un dels missatges clau de la jornada.

D'altra banda, els grans mitjans de comunicació de tot el món -que enguany ja no s'han vist agafats per sorpresa- han destacat la força de la mobilització catalana, la radicalitat democràtica del seu missatge i l'absència d'incidents. No cal insistir en la importància d'aquest fet, tan important i meritori, perquè de manera més clara que mai Catalunya ha aconseguit transmetre un missatge propi al món, superant els obstacles, l'ocultació i les tergiversacions del Madrid mediàtic. Quan el procés negociador entri en la fase decisiva, aquest factor tindrà una importància capital.

Tot són, per tant, bones notícies per al sobiranisme. Però a partir de demà torna el protagonisme de la política, amb el seu particular tempo, les seves giragonses, el tacticisme, els missatges creuats (ahir mateix Joan Ortega es va contradir a ella mateixa parlant sobre la pregunta o preguntes del referèndum). La política de partit viu temps difícils -en general- i el debat sobre la independència ha obligat les antigues formacions majoritàries a situar-se en una posició poc còmoda. El nostre sistema de partits, en gran mesura, encara és del segle XX. Però són els partits els que hauran de donar forma i contingut a allò que el carrer ha expressat de manera abstracta. Per tant, cal entendre que el procés serà complex i que no es podrà ventilar de manera ràpida ni expeditiva.

La flamarada

Ara bé: aquest nivell rècord de mobilització, que no admet comparacions, ni en el temps ni en l'espai, no es pot sostenir de manera indefinida. No viurem una Diada "històrica" cada any. Els estats de sobreexcitació emocional, les flamarades -tant les individuals com les col·lectives- són fenòmens caducs per definició. Per tant, si els polítics demanem temps i prudència, han d'entendre que no podran gaudir eternament de l'impuls ni la legitimitat d'allò que Lluís Companys va definir el 1936 com la sagrada onada popular.

Dit d'una altra manera: costa molt d'imaginar que d'aquí un any (malgrat la màgia del 2014) torni a sortir un milió i mig de persones al carrer a demanar el mateix que en les dues últimes Diades.