La via escocesa
Al seu discurs d’investidura el president de la Generalitat va fer referència a la via escocesa com a model per poder fer a Catalunya un referèndum d’autodeterminació. Aquesta proposta té un important significat polític, perquè implica la voluntat de negociar i acordar amb l’Estat la convocatòria del referèndum. És un canvi important respecte del referèndum que la Generalitat va convocar de manera unilateral l’octubre del 2017.
David Cameron i Alex Salmond van fer possible un acord polític que va permetre als escocesos pronunciar-se sobre la independència l’any 2014. Va ser un referèndum fet amb totes les garanties democràtiques i amb un fonament legal inqüestionable. Per aquesta raó tots els actors, tant els que estaven a favor de la independència com en contra, van acceptar la consulta i les seves conseqüències. Aquest és un fet que cal remarcar especialment, perquè un referèndum només pot ser reconegut si es fa respectant les garanties democràtiques i el principi de legalitat i, per aquesta raó, tota la societat, sense excepcions, s’ha de considerar concernida pel procés participatiu.
El referèndum escocès del 2014 complia aquestes condicions i tothom acceptava (els poders públics i la ciutadania) que el resultat seria vinculant i que, si era favorable a la independència, es faria efectiva en els termes prèviament acordats entre les institucions britàniques i escoceses. Si aquest model es pogués traslladar a casa nostra, el canvi d’escenari respecte al que hem viscut fins ara seria espectacular. Els catalans i catalanes tindríem la possibilitat de pronunciar-nos sobre la independència de Catalunya amb ple coneixement dels efectes que produiria el nostre vot, en el marc d’un procés que no podria ser ignorat per cap força política ni grup social, ni per la comunitat internacional.
Tanmateix, les coses no són tan senzilles, perquè el model escocès és una excepció a la regla general per dos motius molt importants. En primer lloc, perquè la cultura democràtica de la Gran Bretanya no és comparable a la d’Espanya, com ho explica el fet que David Cameron considerés necessari fer el referèndum quan es va evidenciar l'existència d’una majoria independentista al Parlament escocès. En segon lloc, i això és especialment important, perquè la Gran Bretanya té un peculiar sistema constitucional (sense una Constitució formalitzada) que possibilita la realització d’un referèndum d’aquestes característiques. La inexistència d’una clàusula constitucional d’integritat territorial de la Gran Bretanya va permetre que per mitjà d’un acord polític i d’una solució legal ad hoc es pogués celebrar el referèndum escocès.
Quan es parla d’extrapolar la solució escocesa a Catalunya no s’haurien d’oblidar aquestes diferències per no crear falses expectatives. També caldria tenir molt present que el referèndum escocès no va ser un referèndum “d’autodeterminació” perquè ni la Gran Bretanya ni Escòcia van considerar que s’estigués exercint un dret d’aquesta naturalesa en el sentit que l’entén el dret internacional. D’altra banda, tampoc hi havia en aquest cas cap impediment de tipus constitucional que impedís fer el referèndum.
Hauríem de tenir molt en compte tot això per evitar confusions. És perfectament legítim que l’independentisme català consideri que Catalunya pot exercir el dret a l’autodeterminació, però això no significa necessàriament que Catalunya es trobi en les circumstàncies objectives que exigeixen els organismes internacionals per considerar titulars d’aquest dret uns determinats territoris. Aquest no seria, però, el principal obstacle, perquè un referèndum d’independència també pot ser possible sense exercir el dret d’autodeterminació, com ho posa en relleu el mateix cas escocès. No cal emparar-se en el dret a l’autodeterminació per convocar un referèndum d’independència o secessió.
El problema més important es presenta en la majoria de democràcies occidentals quan la convocatòria d’un referèndum pot donar lloc a un resultat contradictori amb el marc constitucional vigent. Això pot crear un xoc de legitimitats i posar en qüestió el procediment de reforma constitucional, cosa que cal evitar. El cas d’Espanya no és una excepció i el Tribunal Constitucional ja va advertir d’aquest problema l’any 2008 amb relació a la consulta que volia fer el president Ibarretxe al País Basc. Davant d’aquesta situació, no seria bo ni responsable traslladar a l'opinió pública la idea que un referèndum d’independència només depèn d’un acord polític i relativitzar la importància del problema que s’acaba d’esmentar.
Antoni Bayona és professor de dret a la UPF i ex lletrat major del Parlament
