17/4: L’hora del diàleg

EscriptorDavant del risc real que la qüestió catalana esdevingui un problema crònic, cada vegada més actors secundaris però influents –a Europa i també a Espanya– imposaran la paraula 'diàleg' com a sortida necessària. I aquells actors protagonistes –catalans i espanyols– que facin escarafalls davant d’aquesta paraula seran penalitzats. Però què vol dir 'diàleg'? No és una paraula buida, hi ha una tradició i una litúrgia en l’ús del diàleg per resoldre conflictes polítics. Comença amb una imatge simbòlica: les parts seient al voltant d’una taula, en posició d’igualtat. Continua tractant aquells temes que permeten la desacceleració del conflicte. En el cas català, les actuacions judicials, els presos, la recuperació de l’autogovern. Normalment, la qüestió central es deixa per al final. I aquí no s’espera que cap de les parts renunciï a les seves conviccions (la independència i la unitat d’Espanya, en aquest cas). El que s’espera és que acceptin un mètode per arbitrar entre elles. Fa segles, s’hauria demanat a un rei o a un papa que emetés una sentència arbitral. Al segle XXI, l’únic arbitratge raonable seria el del vot dels ciutadans afectats. No, el diàleg no és una paraula buida ni implica renunciar d’entrada a res. És l'única sortida.