13/4: El Setè de Cavalleria

A les pel·lícules d’indis de la infantesa ja vèiem que tot allò era mentida. Però funcionava

Les paraules del ministre espanyol de Justícia m’han recordat el toc de corneta que precedia les càrregues del Setè de Cavalleria a les pel·lícules d’indis de la meva infantesa. Certament, també m’ha recordat alguns dels argumentaris balcànics més lamentables. A les pel·lícules de diumenge a la tarda, perquè l’heroisme i l’oportunitat de la càrrega del Setè de Cavalleria quedessin més clars, abans hi havia unes imatges en què uns pocs americans amb carros eren assetjats per una munió d’indis que anaven fent voltes en cercle, cridant i amenaçant. El ministre Catalá ha pintat perfectament aquest quadre: a Catalunya, ha dit, hi ha una gent que no pot ni parlar ni passejar, perquè els amenacen, els assetgen i els pinten les cases. Com a les pel·lícules, hi ha un grapat de persones del mateix bàndol que el Setè de Cavalleria que estan envoltats per perillosíssims indis armats, si no amb arcs i fletxes, amb ofensius llaços grocs. Però no patim: sonarà la corneta i arribarà el Setè de Cavalleria de l’Estat per alliberar-los del setge de la multitud d’indígenes agressius i salvatges. També a les pel·lícules d’indis de la nostra infantesa ja vèiem que tot allò era mentida. Però funcionava. I el públic aplaudia el Setè de Cavalleria.