Victimisme i desmemòria
En pocs dies hem hagut de presenciar com alguns dels pitjors personatges de l'actualitat política es presentaven davant de l'opinió pública com a víctimes de conspiracions d'estat i caceres implacables, amb el propòsit gens dissimulat d'intentar eludir la responsabilitat pels seus delictes (parlem sempre de delinqüents, presumptes o confessos). Vam començar amb Mazón, que va dur el seu ploricó de cocodril fins a l'extrem de lamentar-se pel sofriment de la seva família, passant per damunt del dolor que sofreixen les famílies de les víctimes de la dana, la major part de les quals mortes per la seva negligència i la del seu executiu. I hem continuat amb el nòvio de la presidenta de Madrid i el seu entorn, format per la mateixa Isabel Díaz Ayuso i el seu assessor, Miguel Ángel Rodríguez. El tal González Amador va dur la seva victimització davant del Suprem fins a l'autocaricatura, però lluny d'intentar rebaixar-la, l'ofuscada premsa nacionalista madrilenya la intensifica encara més, amb la desesperació que manifesten per fer caure Pedro Sánchez i el seu govern de la manera que sigui.
Ja fa uns anys que l'escriptor Bret Easton Ellis, poc sospitós d'esquerranisme (tot i que segurament es deu mirar amb interès el nou alcalde de la ciutat on va viure durant gairebé dues dècades, aquest Zohran Mamdani que s'ha revelat amb força com a possible anti-Trump, tibant els fils del Partit Demòcrata) va assenyalar que un dels signes dels temps és la disputa victimista: tothom vol aparèixer en públic en el paper de víctima, perquè és una manera d'assegurar-se l'atenció i minimitzar les crítiques. De forma tan paradoxal com es vulgui, sobretot volen aparèixer com a víctimes els poderosos: persones que ocupen altes responsabilitats de govern i que tenen a la seva disposició recursos econòmics, judicials i mediàtics, persones amb influència i capacitat de pressió, volen ser considerades persones que pateixen atropellaments i abusos per part de poders obscurs. Trump, ja que l'hem esmentat, és l'arquetip d'aquesta impostació, i molts l'imiten.
El fet que tants desaprensius es facin la víctima té com a conseqüència que s'acabi desdibuixant, difuminant i esborrant la fesomia de les vertaderes víctimes, en fets actuals com la dana del País Valencià i –encara més– en fets històrics com la Guerra Civil espanyola i la dictadura franquista. Ho escric pensant en aquesta dada terrible de l'enquesta de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), segons la qual només quatre de cada deu homes d'entre 18 i 25 anys a Catalunya consideren que la democràcia és un sistema de govern preferible als altres. I si aquest és el percentatge a Catalunya, fa por pensar quins puguin ser en altres comunitats de les quals no tenim dades. El victimisme ajuda a generar desmemòria, la desmemòria produeix ignorància i la ignorància engendra por. I la por és el combustible principal dels populismes i els neofeixismes. Els discursos farisaics i la degradació del sentit de les paraules (fenòmens que fa molts anys que marquen el debat públic, aquí i a escala global) no són gratuïts i tenen conseqüències.