Kíev. Olèssia Jukovska té 21 anys. Entusiasta, somnia en una Ucraïna lliure, per això ha volgut viure en primera línia, des de l’Euromaidan, la lluita per fer caure el president Ianukóvitx, per desterrar l’ombra allargada d’un passat fosc que es resisteix a desaparèixer. És infermera voluntària. Un matí, en mig del caos, una bala li entra pel coll. De cop veu el futur negre, imagina un final. Però sembla que se’n sortirà. Li deu haver anat d’uns mil·límetres. Altres no han tingut la mateixa sort. Podrà tornar a enamorar-se, potser podrà seguir estudiant, fins i tot un dia tindrà una feina més o menys precària per subsistir i seguir somniant. Ningú no li assegura, tanmateix, que ho pugui fer en un país on s’hi visqui en pau i llibertat. Haurà de seguir lluitant. Ho farà.
La història de l’Olèssia m’assalta mentre llegeixo la novel·la breu que Jean Echenoz ha dedicat a la Primera Guerra Mundial. És un relat intens, fred, directe. La guerra comença com si res, els joves s’hi allisten feliços, animats per les seves enamorades, per les mares i els pares, tots convençuts que tot plegat serà cosa de quatre dies. És la lluita per la llibertat, estan disposats a donar-hi la vida, amb el benentès que no passi de ser un brindis retòric al sol. Oh, la vida! Anthime Sèze és un noi tímid, de 23 anys. Ell i els seus amics es troben, al cap d’uns mesos, en l’infern de les trinxeres, volen pels aires extremitats, caps, ulls, brolla la sang, cauen bales i projectils del cel. Envoltats de gasos assassins, l’atmosfera esdevé irrespirable, embogidora. És la guerra. És la mort. Potser l’Anthime se salvarà, potser conquerirà la llibertat i l’amor. Potser. Haurà de seguir lluitant. Ho farà.
Com l’Olèssia ara mateix o com l’Anthime ara fa un segle, quants joves es veuen abocats avui a comprometre el seu futur en un camp de batalla, en una plaça revoltada, en una frontera assassina? Hi ha, des de fa temps, una batalla sorda i constant amb enemics gegants com molins. És el combat quixotesc que lliuren els subsaharians esperançats a saltar les tanques de Ceuta i Melilla per entrar a Europa. El camerunès Landreau Ambrosini, de 24 anys, que viu amagat al bosc del Gurugú, ha intentat franquejar-la vint vegades. Fins ara sense sort. Té un lema: “Entrar o morir”. La seva guerra és la guerra dels perdedors, perquè, fins i tot si la guanya, si aconsegueix passar a l’altre costat, no trobarà un futur gaire millor. Però ell no ho sap. Haurà de seguir lluitant. Ho farà.
També podem imaginar joves atrapats en l’infern de Síria. Joves sense futur a tantes parts del planeta, de l’Índia a l’Amèrica Llatina, de l’Àfrica al Caucas. O joves a casa nostra que ho tindran molt difícil per construir-se el seu benestar tal com l’havíem somniat nosaltres quan teníem la seva edat. Aquest no és, ni de bon tros, un món sense esperança, però sí que és un món molt més difícil del que havíem imaginat. No hi ha més remei que tirar-s’hi de cap, i no tinc clar que molts dels nostres adolescents hi estiguin preparats. Més aviat els veig perplexos davant tanta dificultat, com si no acabessin d’entendre que el món no sigui en realitat el paradís publicitari en el qual naveguen cada dia virtualment. Els veig així. Però afortunadament, com els joves de totes les èpoques i condicions, també els veig capaços d’enganyar-se per seguir somiant. Un dia hauran de començar a lluitar. Ho faran.
La seva autèntica força, allò que els salvarà, és la seva inconsciència: quan no saps res de res, quan el passat encara no t’ha paralitzat, és quan sents que ho pots aconseguir tot, que el món és als teus peus, que tu seràs l’afortunat. Que tu canviaràs les coses. L’Olèssia, l’Anthime, el Landreau i tants milions de joves d’arreu ens ofereixen cada dia un exemple d’esperança. Aquest món tan complicat és seu. Hauran de seguir lluitant. Ho faran.