La vida humana i les estacions de l’any

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLa imatge més fidel de les etapes de la vida humana són, sens dubte, les estacions de l’any. Elles també passen les quatre fases característiques de la vida de l’home, sinó que amb noms diferents, però fondament sinònims pels fets. Sembla com si Déu ens volgués mostrar amb ells la història de la nostra vida a fi que ens fem previsors i domem les nostres passions. La primavera, és la imatge de la joventut; la naturalesa somorta en l’anterior estació es desperta de sobte desplegant, airosa, totes les seves gràcies; els ocells canten més, les flors semblen més oloroses, la mar més seduïdora... en fi, és l’estació més bella de l’any. La semblança amb l’adolescència és visible: també és aquesta l’edat millor de la vida humana; també en ella l’home treu a relluir els més bells abillaments que poden ornar un cor: la innocència i la candor. L’estiu és el retrat de l’edat madura: és l’estació més fecunda de l’any. És una primavera, però més forta. La naturalesa desplega tan activament els seus encisos que, després de la seva predecessora, és la més bella de l’any. També és ben visible la seva analogia amb la naturalesa de l’home; en aquesta edat és quan aquest és més actiu i treballador però menys ric de les belles gràcies de l’època passada. L’estació següent és la tardor, que té una gran semblança amb els començaments de la vellesa humana. Al principi, és joliua i encisera; el temps no és molt dolent; a més, en els seus començaments hom recull els fruits sembrats en les passades estacions. Però, després, es torna feréstega i freda, de tal manera que és el mirall de la primera etapa de la decadència de l’existència, la qual es torna reposada i previsora, allunyada d’aquells ímpetus, emocions i empreses de les primeres etapes. Cada vegada el fred és més intens, la neu cau, els arbres esdevenen sense fulles, els ocells han desaparegut: és l’espantós i negre hivern, retrat fidel de la vellesa. Si la passada estació era freda i tètrica als seus acabaments, aquesta ho és tota ella i amb més força. La seva sinonimitat amb nosaltres és evident, perquè l’hivern, és la completa decadència del temps, mentre que la vellesa, ho és de la nostra vida; si en la primera hi ha l’esperança d’una nova primavera, en l’altra hi ha la gran esperança de la benaurança eterna.