Vida i mort de les ciutats
Dijous passat vaig ser tot el dia a la ciutat de Lleida. Malgrat el mal oratge de les jornades anteriors, va fer un dia esplèndid, gairebé primaveral. Fins i tot els trens es van comportar més o menys bé (que consti que dic "més o menys": vaig sortir de Sants amb un quart d'hora de retard i de l'estació Lleida-Pirineus amb vint-i-cinc minuts afegits. Ateses les circumstàncies vergonyoses de Rodalies, poca cosa). Com que, per sort, vaig acabar el que havia de fer una hora abans del previst, vaig poder passejar mitja horeta per un tram de l'Eix Comercial, que amb els seus 3,5 quilòmetres ininterromputs és un dels més llargs d'Europa. A banda de les inevitables reminiscències que em va suscitar el passeig –la veritable pàtria és la infantesa–, vaig constatar que aquest conjunt de carrers havia recuperat la seva empenta, el nervi que tenia abans.
Quan era petit, entre finals dels seixanta i començaments dels setanta, aquella zona bullia d'activitat comercial i de vida. Hi havia una botiga de joguines, coneguda com Lo Baratillo, amb una façana estranyament vistosa, insòlita, plena de grans pilotes inflables i coses per l'estil (fora bo recuperar-la, crec). La família materna de la meva dona tenia un comerç gairebé davant de la Paeria. Després, però, tot allò va anar declinant a poc a poc, fins a gairebé tocar fons. Algun geni va decidir donar permís d'obertura a un enorme centre comercial de capital francès enmig de la ciutat; el resultat fou catastròfic. Més endavant, la decadència va donar lloc a la pura decrepitud. Dijous passat, dia vint-i-dos de gener de 2026, vaig constatar, però, que la majoria de locals comercials i de restauració tornaven a funcionar. Feien goig, i me'n vaig alegrar de tot cor. Les ciutats neixen, moren i, si hi ha sort, ressusciten.
El diumenge vint-i-cinc, a Barcelona, va fer també un matí magnífic; a la tarda es va espatllar. Vam poder fer la preceptiva caminada urbana, en aquest cas des de Gràcia fins al Clot, passant tot just per la vora de la Sagrada Família. A mesura que un s'acosta a l'extraordinari temple de Gaudí percep un paisatge urbà manifestament anòmal. Deixant de banda les riuades de turistes, que en determinades èpoques de l'any gairebé et barren el pas, la pràctica totalitat dels comerços està pensada per al passavolant. Els munts de barrets mexicans de fa uns anys –no gaires anys, dit sigui de passada– han desaparegut, però el que hi ha ara no difereix gens de les botigues de gadgets de qualsevol altra ciutat turística. En tot cas, això només és la punteta insignificant d'un iceberg sinistre que ha transformat la ciutat de Barcelona en un lloc histèric i absurdament car. Expulsa molts dels seus ciutadans per poder acollir persones amb calerons de qualsevol lloc del món (ric), que són atesos per gent provinent també d'arreu del món (però del món pobre, en aquest cas). La gent d'aquí fem de figurants, i encara gràcies. Els qui tenen menys sort han de fotre el camp molt lluny, a la recerca de lloguers raonables i restaurants que no serveixin un ranxo infecte a preu de Maxim's.
Apel·lem ara a la vella hipòtesi dels marcians que es miren el panorama des de dalt, amb la finestreta de l'ovni abaixada per poder fumar (ros mentolat, que agrada molt a Ganimedes). Si arribessin a observar l'Eix Comercial de Lleida per on vaig passejar dijous i els voltants de la Sagrada Família per on caminava diumenge arribarien potser a la conclusió que es tracta de dos llocs on les coses rutllen bé. Des de dalt, certament, tot plegat resulta força semblant. La realitat, però, és una altra de ben diferent. Com ho ha argumentat el sempre perspicaç i enraonat Miquel Puig, el monocultiu del turisme és un negoci ruïnós. A diferència d'altres activitats productives, i encara que en aparença pugui semblar el contrari, en el nostre context el turisme genera a nivell col·lectiu més pèrdues que guanys. I això no és el pitjor. Pot arribar a desendreçar i malmetre la cosa més valuosa d'una ciutat: el seu teixit social. Ara mateix, a Catalunya hi ha ciutats que van endavant, d'altres que s'han quedat estancades i unes altres que xipollegen en una contradictòria decadència daurada, on res és el que sembla. És el cas de Barcelona, ciutat on visc des de fa quaranta-tres anys i que m'estimo profundament. Algunes decadències urbanes poden ser vistoses, mentre que d'altres no fan cap gràcia. Veure com la pressió turística transforma una de les ciutats més atractives del món en un lloc hostil no en fa cap, de gràcia. Cap ni una. No estem parlant d'una anècdota, sinó d'una disfunció molt seriosa que té un abast nacional, no només municipal.