15/02/2021

La vida no continua igual

2 min
Disponible en:

Els resultats ofereixen un miratge de falsa continuïtat: la forta majoria independentista creix en escons i en percentatge de vot. Després dels vetos creuats de la campanya, sembla que l’única opció per a la governabilitat és un acord renovat entre ERC i Junts, que mantenen el seu etern empat, amb el suport de la CUP (i potser dels comuns) en algunes votacions decisives. Tot això es manté igual que el 2017. Però res no és el mateix. No pot ser-ho.

Algunes dades rellevants: l’independentisme fa rècord. 74 escons i –finalment– el 51% dels vots. És una força enorme, si se sap utilitzar. Però estem parlant de tres forces diferents sense un projecte unitari, marcades per la rivalitat i pel maniqueisme. Abans d’enarborar la bandera d’aquest 51% a Madrid i a Brussel·les, els 74 diputats independentistes han de decidir què volen fer amb la seva força. I, pel que hem vist en la campanya, no ho saben del tot.

Segona dada: ERC, per primer cop, passa al davant del seu etern rival exconvergent. Amb l’ajuda involuntària del PDECat, sí, però no deixa de ser un canvi rellevant. Amb un Parlament amb majoria independentista i d’esquerres, Pere Aragonès hauria de ser president de la Generalitat. I Aragonès no és Quim Torra. El canvi s’hauria de notar tant en la cohesió interior del Govern com en la política de pactes. Dependrà, esclar, de quines cartes es posin sobre la taula. La sortida de la crisi, la taula de diàleg, els indults, l’amnistia, l’estabilitat del govern de Madrid... Hi ha moltes coses en joc. Caldrà veure quina és l’actitud de Junts i si la CUP –que ha crescut– es presenta en mode maximalista. Hi ha comentaristes que alerten d’una repetició electoral. Però després d’aquest 51%, ¿qui s’arriscaria tant?

Tercera dada: el PSC, primera força en vots, recupera la seva preeminència després de fagocitar bona part del vot unionista. Tant de bo aquest préstec no li faci oblidar el seu bagatge històric i la seva part de responsabilitat en la creació del marc de diàleg necessari que caldrà obrir en aquesta pròxima etapa. Salvador Illa ja sap que amb un 51% d’independentistes no pot “passar pàgina” i prou. Esperem que Pedro Sánchez també en sigui conscient. Si no, el bloqueig està servit.

Quarta dada: Vox fa una entrada triomfal al Parlament. Però no és avui que entra la ultradreta. L’extremisme espanyolista ja va inflar Arrimadas i Albiol el 2017: van obtenir 40 diputats. Ara el trifachito en treu just la meitat. I la ultradreta catalana directament no existeix. Que en prenguin nota els amants de les simetries forçades.

El sobiranisme té davant seu una gran prova de maduresa. Ni ERC ni Junts poden somiar ja amb una hegemonia indiscutible. Tots dos partits han de fer una reflexió per separat. I després, conjuntament, han d’estudiar la viabilitat d’un Govern que de cap manera es pot assemblar al dels últims tres anys. Ha de marcar un horitzó nacional sense nebuloses ni falses dreceres, ha d’obrir-se als votants no independentistes. I, després de tot això, ha de convèncer la CUP, el partit més imprevisible d’Europa. El repte, per tant, és enorme. La recompensa també.

stats