El virus i la vida que s’esfilagarsa
Amb els cognoms de les seves àvies, Marçal Sintes Olivella firmaria Marçal Pons Suriol.
La pandèmia del covid-19 se’ns ha instal·lat al cap i al cor d’una manera que, si bé no és dolorosa, sí que resulta opressiva i que, puntualment, arriba a ofegar-nos. La major part del temps, tanmateix, arrosseguem el llast amb prou naturalitat, atès que en certa manera ja l’hem interioritzat com a part de la normalitat estranya en què vivim. Tant és així que sovint pràcticament no notem la pressió que exerceix sobre nosaltres i oblidem que habitem un temps excepcional, que travessem un llarg parèntesi. Gràcies a la prodigiosa capacitat adaptativa de l’ésser humà, el nostre cervell difumina en la boira la memòria de la vida d’abans.
L’opressió, a vegades intensa i dolorosa, a vegades només molesta, sempre present, és el resultat de múltiples causes. Tantes, que resulten extremadament difícils de classificar. La que es troba en el nucli és el temor per la nostra pròpia vida i la d’aquelles persones que més estimem. Però això només és la part més evident.
En el nostre quefer diari el virus exerceix el seu poder adoptant formes molt menys definides. Mai no sabem si el virus ens colpirà avui o no ho arribarà a fer mai, si el tenim a prop o lluny. Fins desconeixem si hi és o no hi és. La seva tirania no ens deixa pràcticament moments de respir o de pau. Ens sentim sempre assetjats, sota el seu esguard permanent. El seu poder ha entrat en la nostra ment, a la manera que va teoritzar Michel Foucault a Surveiller et punir.
Tot plegat genera una pseudoquotidianitat. Una quotidianitat alhora similar i distinta a la d’abans. Una quotidianitat estranya, espectral. Una quotidianitat escapçada, mancada, bruta, que envaeix tot l’espai, que contamina la percepció que tenim del nostre ser i fer.
Voldria fixar-me, en aquest punt, en una de les dimensions, en un efecte concret, d’aquesta quotidianitat contaminada. Em refereixo a la desaparició -perquè el virus les ha escombrat severament- de desenes, de centenars d’interaccions informals amb altres persones que es produïen quan no treballàvem des de casa, quan passejàvem pels carrers i anàvem al restaurant, al concert o al gimnàs. Ara ja no es produeixen, o es produeixen moltíssim menys, perquè hem perdut llibertat, però també perquè hem interioritzat, hem fet nostres, alguns hàbits que de primer eren pures imposicions.
Així, per exemple, quedem menys amb els amics, comprem més online o ens preguntem, emmandrits, si paga la pena sortir de casa per anar aquí o anar allà, uns desplaçaments que abans fèiem sense rumiar-nos-ho ni un segon. Ens hem acostumat a restar dins la closca.
En el tombant de segle, en el món acadèmic es va generar un intens debat, que encara dura, arran del llibre de Robert D. Putnam Bowling alone. El sociòleg advertia que internet causa una pèrdua de capital social, entès com el valor de les relacions humanes construïdes a partir del coneixement, la confiança i la cooperació.
Les interaccions a què em refereixo es deriven de relacions febles, però valuoses, perquè són el nostre context, perquè ens proporcionen un entramat, un teixit, que ens completa i enriqueix, que dona sentit a la nostra forma de vida. Una forma de vida per a la qual, com a mediterranis que som, ens cal indefugiblement l’exterior, els carrers i les places, l’oreig i l’escalfor del sol. I l’altra gent.
Aquest capital social ha estat greument malmès. Parlem molt menys, o ja no parlem, amb una colla de persones: el forner, els habituals del bus o el tren, el botiguer o la botiguera, la gent del poble on anàvem els caps de setmana, els oncles i cosins, els socis amb qui compartíem grada i afició esportiva, els pares dels companys d’escola dels nostres fills... La simple possibilitat d’ensopegar amb un amic o conegut -sempre que, amb la mascareta, el reconeguem- tot passejant i aturar-te a xerrar una estona, o senzillament saludar-lo, s’ha convertit en rara. Com rar resulta fer coneixences noves.
En aquest ambient d’aïllament que cada cop s’encrosta una mica més, difícilment agafarem el telèfon per contactar del nostre niu estant amb aquell company de feina que trobàvem a la cafeteria -una cafeteria que ara potser ja ha abaixat la persiana per sempre- o amb aquell conegut per qui ens solíem interessar quan coincidíem al banc o al quiosc comprant el diari. La mateixa naturalesa informal i superficial d’aquestes relacions ho fa molt complicat. Trucarem al nostre pare o a un amic íntim només per parlar-hi, sense cap motivació específica i funcional, però no ho farem amb tota la resta. Mentrestant, el teixit social es descús, s’esfilagarsa, es desfà al nostre voltant. I la vida se’ns aprima i s’empobreix.
