Entre els comentaris que va suscitar ahir aquesta columna per part dels lectors, vull agrair en particular el que anava signat per Trinity, i que, adreçant-se a un servidor, deia: “Sembla que ni tu ni Loquillo heu estat mai a un camp de concentració nazi, us recomano que hi aneu”.
Ignoro si Loquillo ha visitat mai un camp de concentració nazi i, de fet, no m’importa. Tampoc no sé si ho ha fet Trinity, tot i que de les seves paraules se’n desprèn que sí. El que estic en condicions d’afirmar és que un servidor sí que ha visitat dos d’aquests llocs, concretament els camps d’Auschwitz i de Birkenau. D’això ara en farà cinc anys, i hi vaig anar en companyia dels poetes Lluís Calvo, Ignacio Escuín, Almudena Vidorreta i Jordi Doce, aprofitant que coincidíem a la ciutat de Cracòvia convidats en unes jornades literàries, organitzades amb mà mestra pels també poetes Xavier Farré i Abel Murcia.
Em penso que no exagero ni imposto la veu si dic que tots cinc vam sortir igualment desbordats i esgarrifats d’aquella visita. Vam llogar un taxi per anar de Cracòvia fins a Auschwitz, i vam fer el camí d’anada entre comentaris més o menys especulatius sobre el que anàvem a veure; el trajecte de tornada, en canvi, el vam recórrer en un silenci espès i afligit. Cap de nosaltres gosava badar boca, perquè era sobrer fer-ho després del que havíem vist. Aquell és un testimoni més que pertorbador sobre el grau de maldat, baixesa i brutícia moral al qual pot arribar a descendir l’espècie humana. Tampoc exagero si dic que, encara avui, sento calfreds quan hi penso, i que suposo -i espero- que aquests calfreds m’acompanyaran tota la vida.
I espero que sigui així perquè són calfreds, gosaria dir, necessaris. Coincidesc amb Trinity que és bo que tothom que en tingui ocasió visiti algun d’aquests camps, no necessàriament el d’Auschwitz, sinó qualsevol dels que s’han conservat com a monuments terribles de la memòria històrica. Aquell dia vam coincidir-hi amb la visita d’un grup d’escolars que no devien tenir més de quinze anys, i vaig pensar que era una bona idea que aquells joves contemplessin amb els propis ulls la imatge de la barbàrie: perquè des del primer moment que ho poguessin entendre, assumissin que el seu deure com a humans, facin el que facin a la vida, és treballar perquè no es repeteixin aquesta mena de tragèdies.
Explico tot això perquè poques coses em causen més repugnància que les apel·lacions i les comparatives entre el nazisme (o qualsevol tipus de feixisme) i les ideologies democràticament defensables, siguin quines siguin. Però fins i tot dins la banalització de l’horror existeixen graus, i això és el que intentava dir en l’article d’ahir. Per exemple, les persones (que també vaig veure) que visiten Birkenau i es fan fotos davant dels barracons o de les restes dels forns crematoris amb un somriure d’orella a orella, com si fossin a Port Aventura. Vull dir que no es tracta només de visitar camps de concentració, sinó d’aturar-se a intentar entendre i mesurar què ens expliquen.