MAS I MAS-COLELL han decidit tirar pel dret i no complir el dèficit: bé, no ho han dit així, esclar, però és el que estan fent. Saben que l'estat del benestar ja no pot aguantar més retallades (i que el repartiment del dèficit entre Estat i autonomies és escandalosament desigual). Obama ha decidit que, si no té el suport dels republicans, tirarà pel dret per frenar la desigualtat: sap que la pobresa no pot seguir augmentant (i que el repartiment de la riquesa generada en aquests anys de crisi és escandalosament desigual). A un costat i altre de l'Atlàntic perilla la classe mitjana, aquell apreciat exèrcit de gent de bé i com cal que de jove estudiava i de gran treballava, i que feien una cosa i l'altra amb la seguretat que viurien millor que els pares. Ho feien, a més, ideològicament alimentats pel Somni Americà els uns i per la creença en la igualtat d'oportunitats, els altres, és a dir, nosaltres.
Tot això ara se n'està anant en orris: el progrés material i la seva cobertura ideològica. Després de l'eufòria neoliberal per la victòria ideològica sobre el socialisme, paradoxalment ha fet fallida la bonança sense fi. A Catalunya, després de tocar fons al final de la Guerra Civil, hi va haver tres generacions que sempre van anar millorant el seu estatus, tot i alguna sotragada com la dels anys 70. Però de cop l'ascensor social s'ha espatllat i només va de baixada, arrossegat sobretot per l'atur, la precarietat i les retallades socials. Ja no n'hi ha prou esforçant-se honestament. El dia menys esperat pots baixar dos o tres pisos sense ni adonar-te'n i, si no vigiles, fins i tot et pots trobar expulsat de l'ascensor, au, al carrer.
La reparació de l'ascensor tècnicament és complicada. El manual de l'austeritat no ha funcionat i ningú sap ben bé com posar-s'hi. Però tothom comença a tenir clar que cal que torni a fer pujar gent cap amunt. Als EUA i aquí.