Es fa difícil parlar de res mentre Israel, que ve de devastar Gaza, ha començat una guerra contra l'Iran, Trump abandona precipitadament la cimera del G-7 mentre parla d’evacuar Teheran i a Ucraïna ja fa més de tres anys que continua la invasió russa, tot amb un sagnant peatge en vides humanes.
Vivim el més semblant a la “Guerra Mundial a trossets” que deia el papa Francesc. I no és només la successió d’esdeveniments –que si un és greu, l’altre més–, sinó la constatació que o no hi hagi ningú al volant o que els que voldrien frenar no poden i els que podrien frenar no volen, com si haguéssim entrat en una mena de barra lliure de violar drets humans per retocar fronteres o afermar hegemonies sense complexos, amb la guerra oberta com a arma diplomàtica, de manera que sembla que tots plegats viatgem en una muntanya russa fora de control.
A sobre, en un món de pantalles com aquest, passem dels vídeos de gatets al de la locutora iraniana que abandona el plató tota espantada, entre l’estrèpit i la pols del míssil que ha caigut en directe sobre la televisió mentre estava davant de la càmera. Entrem i sortim de l’horror real a la normalitat de la nostra vida quotidiana, que ara està pendent del final de curs, la revetlla de Sant Joan i les vacances. Són moments d’administrar-se una dieta informativa suportable i de captenir-se per no afegir més caos a la inestabilitat psicològica a què ens aboca una situació tan contrastada. I també són temps de valorar el que tenim i que donem (ara es veu que equivocadament) per descomptat.
