Què volem de l’Estat
Les negociacions sobre el finançament singular i les notícies sobre d’altres referides a la participació de la Generalitat en la gestió d’Aena fan oportuna una reflexió sobre la relació dels catalans amb l’estat espanyol.
El catalanisme va néixer amb l’objectiu de crear una institució pública amb prou potència per transformar Catalunya en una nació europea, aleshores sinònim de cívica, instruïda i rica. La primera part –la institució– era importantíssima, però instrumental de la segona –modernitzar el país.
La institució s’ha anat materialitzant, en un procés extraordinàriament costós i accidentat, en la Mancomunitat, en l’Estatut de 1932 i en el de 1979. Però de cap manera aquest ha estat el punt final, ja que des de bon principi s’ha estat perseguint incansablement la cessió de l’Estat a la Generalitat de tantes competències com sigui possible. En el seu dia vam aconseguir que la policia autonòmica desplacés els cossos de seguretat de l'Estat del panorama català i avui estem prop d’aconseguir que d’aquí una dècada passi el mateix amb els funcionaris de l’Agència Tributària. No són èxits menors, i confirmen que la claredat d’idees i la tenacitat acostumen a ser recompensades. I proven també que hi ha un fil conductor molt sòlid que uneix l’obra de govern de Pujol amb la d’Illa.
És obligat esmentar que hem provat de fer el mateix amb el servei ferroviari de Rodalies, i encara que el que hem acabat pactant resulti molt decebedor, pot posar les bases a una cessió real més endavant.
Però el que m’importa destacar aquí és que el catalanisme manté incòlume el primer objectiu que es va traçar fa bastant més d’un segle: aconseguir construir a Catalunya el que Prat denominava un “cos d'estat”.
Pel que fa al model de societat a crear a Catalunya, fa un segle i mig hi havia un consens bàsic sobre quines característiques havia de tenir, i per construir-lo no s’havia esperat a disposar d’un “cos d’estat”, sinó que es pressionava l’Estat perquè prengués decisions que l’afavorís. Considerem tres exemples: Barcelona, la industrialització i l’excel·lència educativa.
Transformar Barcelona en una important ciutat europea era un objectiu que s’havia perseguit arrencant dels successius governs espanyols l’Exposició Universal de 1888 i la de 1929 i la creació de la Zona Franca, per posar tres exemples. Pel que fa a la industrialització del país, havia justificat una persistent pressió política en favor de la protecció aranzelària, en la qual coincidien empresaris i treballadors organitzats. Pel que fa a l’excel·lència educativa, aquí sí que el catalanisme no va tenir altre remei que esperar a la materialització de la Mancomunitat per començar a treballar-hi.
Avui subsisteix algun consens; per exemple, la transformació de Catalunya en un pol científic. Però és excepcional. En el que pertoca als tres exemples abans esmentats, el dissens és gran.
La potenciació de Barcelona va deixar de gaudir del consens amb Pujol, que desconfiava de la ciutat i del seu ajuntament, liderat per un rival. Pel que fa a la prosperitat econòmica, ja no depèn de la protecció aranzelària, però sí en bona part de la transformació del sector turístic, un tema en què el desconcert és profund. Finalment, quin dubte hi ha que si el consens continués prioritzant l’excel·lència educativa, els resultats escolars serien molt diferents dels actuals.
Una de les conseqüències de tot plegat és que només tenim clara una cosa en la nostra relació amb l’Estat: que volem que ens cedeixi competències, però sovint ni tenim clar què en faríem ni, mentrestant, tampoc no tenim clar què volem de l’Estat.
Els aeroports en són un cas clar. Sabem que Junts ha posat un peó al consell d’administració d’Aena, però no sabem quins interessos hi defensa, ni si s'està coordinant –com semblaria lògic que estigués fent– amb el govern de la Generalitat. Se’ns diu que ERC negocia la creació d’òrgans dins d’Aena on participaria la Generalitat, però no sabem quin model aeroportuari defensaria: l’ampliació del Prat? Quina? Sabem també que ERC ha col·locat un membre al consell de Redeia, però no sabem de què ens servirà, atès que no tenim clara de quina xarxa elèctrica volem disposar per fer front a la descarbonització. Però cap exemple tan clar com el que va protagonitzar un altre peó de Junts, aquest cop a la CNMC, votant en contra del que el gruix del catalanisme considerava l’interès general.
Considero positiu que –més d’un segle després de Prat– encara aspirem a més competències de l’Estat, però és urgent que reconstruïm el consens central sobre el model de país. Fins que no ho fem, no serà legítim que ens lamentem que l’Estat no ens hi juga a favor.