Vots dispersos o vots escassos?

Sempre he valorat els polítics que, quan toca, deixen de banda el guió i fan propostes que impliquen un cert risc. És el que acaba de fer el diputat d'ERC Gabriel Rufián a Madrid. Tot el meu respecte, malgrat que, com provaré d'explicar en aquest paper, ni la diagnosi ni la prescripció facultativa em semblen les adequades. La discussió sobre com han d’actuar els partits "a l’esquerra del PSOE" (sic) per evitar la dispersió del vot, inclosa la idea de presentar candidatures úniques per circumscripció, transita només la superfície d’un debat molt més profund. Ningú gosa entomar-lo, sigui per incomoditat ideològica i/o per por de no prendre mal en l'àmbit partidista. A la majoria dels països europeus, l’esquerra ha anat perdent la seva connexió amb les classes populars urbanes, així com amb una pagesia que avui es troba en un moment crític i a qui tothom ignora per una raó aritmètica: són pocs vots. La qüestió de fons, en definitiva, té poc a veure amb la tàctica electoral que plantejava Rufián i molt amb una qüestió de manca de representativitat real: ¿qui se sent interpel·lat avui per aquest tipus d'esquerres, qui hi arriba a percebre realment una solució? El tema és aquest, no un altre, i no té solució sense una rectificació que s'hauria d'haver produït fa temps.

A la perifèria de les grans ciutats, molts ciutadans conviuen amb una realitat cada cop més hostil marcada per la precarització laboral, l'encariment delirant de l’habitatge i una massificació dels serveis públics que sovint els acaba fent inoperants. Si ens fem ressò dels resultats electorals (vegeu els de Vox a Nou Barris, per posar només un exemple), moltes persones creuen que, un cop institucionalitzats, els partits "a l’esquerra del PSOE" (sic, de nou)han prioritzat discursos purament ideològics, de vegades molt tronats, i han assumit batalles culturals importades que no formen part de les urgències dels seus votants potencials. Quan el relat polític es desplaça cap a temes que sovint afecten només el 0,1% de la població i ho fa, a més, amb llenguatges autoreferencials i en general transposats de l'univers mental anglosaxó woke, una part de la població se sent fora de joc. El desencaix, però, no és només de caràcter comunicatiu, com diu el tòpic autocomplaent i exculpatori: és més fondo. Els salaris irrisoris, la desindustrialització derivada de la globalització, l'intent de transformació de la pagesia en una mena de cos d'agents forestals involuntaris i de guies turístics, així com una pressió migratòria que ha canviat pobles i perifèries urbanes (però no barris benestants) han creat formes de vulnerabilitat que no han estat incorporades a les propostes de l’esquerra. Al contrari: sovint són valorades amb una mitja rialleta condescendent, potser perquè semblen convençuts que fan referència a problemes a mig camí de la vulgaritat i la irrealitat. No se'ls creuen.

Pel que fa a la pagesia, la distància encara és més ofensiva. El món rural ha experimentat un sentiment creixent d’abandonament: burocràcia excessiva, pressió dels grans intermediaris i una percepció que les polítiques ambientals es dissenyen sense entendre la realitat del camp. Molts agricultors i ramaders han vist com les seves reivindicacions eren menystingudes o bé interpretades a través de clixés. Com era d'esperar, el buit ha estat aprofitat per altres que, amb discursos molt simples, han aconseguit capitalitzar el malestar. Tots aquests desencontres potser no eren inevitables fa uns anys, però avui ja semblen irreversibles. La socialdemocràcia europea que ha aconseguit mantenir o recuperar algun suport popular ho ha fet quan ha tornat a situar la vida quotidiana de la gent en el si de la política: salaris, habitatge, energia, transport, serveis públics, condicions materials. La reforma de la llei que feia que la multireincidència sortís penalment de franc constitueix, en aquest sentit, una veritable radiografia de la situació. Amb una actitud de superioritat moral que no sabria si qualificar de frívola o d'irresponsable, alguns van decidir que aquest problema era imaginari, que això era comprar el discurs de la dreta, etc. Que la realitat no ens espatlli mai la quincalla ideològica! Coses com aquestes fan que el problema dels partits "a l’esquerra del PSOE" (sic, per tercera vegada) no sigui ara mateix la dispersió dels vots... sinó els mateixos vots, cada cop més escassos. És difícil que, tant aquí com a la resta d'Europa, els vots vagin a parar a partits que semblen ser d'una altra galàxia o, simplement, d'un altre barri que no té res a veure amb el seu.