Jo vull parlar de futbol

He de confessar l’enveja profunda que tinc als aficionats al futbol masculí. Als del futbol femení molt menys, perquè encara que ara generi més d’interès no ocupa el mateix espai. No ens enganyem. Els tinc enveja perquè el seu entreteniment, o la seva religió m’atreviria a dir, ocupa molts llocs destacats a les programacions radiofòniques i televisives, i sobretot perquè, quan esdevé alguna notícia que es considera rellevant, es deixa tot de banda i es tracta aquell tema com si no passés res més al món. Si no t’interessa el futbol, no dones crèdit veient la quantitat de temps que es pot invertir a discutir temes als quals tu no destinaries més de zero o un minut. Però el que em fa enveja és que en setmanes com aquesta, plena de pèssimes notícies per al món, o com l’anterior, també farcida, els aficionats al futbol siguin capaços d’abstraure’s d’aquesta realitat prioritzant el fet que hi ha hagut un canvi d’entrenador o un bon resultat en un partit. Per als hiperventilats de torn, que no sé si acaben mai d’entendre el que escric, afegeixo que ja sé que et pot agradar el futbol i et pot preocupar la situació política mundial. Però els futboleros tenen aquest recer on tot el que passa és important encara que la rellevància sigui discutible. I no és per esnobisme que no m’interessi el futbol. En una altra època de la meva vida el vaig utilitzar com a sedant. Però em passa com amb altres coses que també he provat i no m’han acabat d’interessar, com anar a caçar bolets o passar l’estiu a la platja. Ara bé, no estic llegint llibres mentre els altres miren un partit de futbol. O no sempre, en tot cas. És possible que mentre sento els crits dels aficionats estigui veient una sèrie dolenta o parlant d’altres temes intranscendents a la cuina.

A mi, que ja no em fa l’efecte sedant i no m’amoïnen ni els entrenadors ni els jugadors, només els seus pentinats i tatuatges, el que m’inquieta és veure com mentre el Barça guanya el Madrid, Trump fa promeses a la ciutadania iraniana; o com l’extrema dreta es preocupa per les dones de l’Iran. Perquè quan un personatge com Trump ofereix alguna cosa i no l’agafa ell mateix vol dir que encara els pot sortir més car. I quan un personatge com Ayuso defensa un presumpte violador dient que "la Comunitat de Madrid mai contribuirà al desprestigi dels artistes, i menys del cantant més universal de tots", i utilitza les dones de l’Iran per atacar la ultraesquerra, "les dones violades i atacades són allà", el nivell és tan mesquí que no entenc com no es fan els debats que es fan sobre els límits de l’humor amb relació a la política. Hi ha dones, sí, dones, masclistes i fatxes, que n’hi ha, i moltes, que no tenen límits enlloc i potser posen la mà al foc per algú que les cremaria en una de les seves mansions. Elles abans ho cremen tot.

Però el que m’ha deixat absolutament intrigada és el concepte d’ultraesquerra. No perquè no l’entengui, sinó perquè no sé a qui fa referència. Si hi hagués una ultraesquerra ens n’hauríem assabentat. O és un neologisme d’aquests amb els que ja em perdo o la ultraesquerra ni sé on és ni qui la representa. Potser la trobaria als camps de futbol, perquè tenen un sector ultra, però se’n parla poc. I mira que de futbol se’n parla. Però com que l’extrema dreta sí que sabem on és i qui la representa, agrairia que deixés en pau les dones iranianes. Que prou feina tenen cada dia jugant-se la vida. I d’aquest joc se’n parla tan poc que l’oblidem mentre ens foten un gol darrere un altre.