'Whatsapp' de Déu a Rosalía i Montserrat
La criatura que escriu això ha de confessar que és esquerrana i arrítmica. Una variant atípica dels que fem anar la mà esquerra com a ratolí existencial. No tenim sentit del ritme. I això fa que ens costi ballar, seguir peus, dits i fins i tot neurones. No passa res: no és contagiós. Puc sentir música, tot i que no em faci aixecar de la cadira. Ara sento el darrer disc de Rosalía i li he enviat un whatsapp a Déu.
Com tothom sap, Déu és català. Tot i estar lluny sempre hi ha hagut molt bona relació. Tanta, que el filòsof Francesc Pujols va crear la religió catalana: “Car si tenir sistema propi equival a tenir cotxe propi, tenir religió pròpia és com tenir casa pròpia”. És una religió molt del país, com si fos l’eslògan del gremi de botiguers: “Aquí es despatxa tot”. És una religió supermercat: tenim tot allò que existeix. Perquè els catalans som “els compatriotes de la veritat” i la missió de Catalunya és oferir la veritat al món. És una religió pega, enganxa: “Catalunya lligarà els dos camins, material i espiritual de la humanitat, en una creu, no de mort, sinó de vida, no de guerra, sinó de pau i progrés moral.” Però, és clar, va arribar la guerra. I la religió catalana, Catalunya, es va trobar “entre les flames de foc i els dolls de sang de la Guerra Civil desfermada pels partidaris de l'Espanya castellana contra els partidaris de l'Espanya catalana”.
El juliol de 1937 el cardenal de “la guerra”, Isidre Gomà, és l’autor de la carta que van signar la majoria de bisbes espanyols acatant la revolta militar i Franco. Tots? Tots no. Hi ha el cardenal de la pau, hi ha l'Església catalana: Francesc Vidal i Barraquer es va negar a signar-la. Exili i castigat a l'infern. Ho explica lluminosament Carles Cardó, excanonge de Barcelona i exiliat de la pau. La història religiosa de la pell de brau-frau és també la del gran refús: el de l'Església espanyola de no reconèixer la realitat de Catalunya. No: no som fills del seu Déu. Per això Cardó prega al Déu real: “Fes-me dir més que mai la veritat quan és inversemblant o escandalosa”. Per què ho diu?
Abans havien rostit a Jaume Balmes. A un dels grans teòlegs i filòsofs europeus el van transformar en un espanyolista reaccionari. Ell que escrivia “No em venen ganes de tornar-me castellà”. Més infern: el pare Antoni Maria Claret el van flamejar com a confessor d’Isabel II. Ell que només predicava en català: “Aneu predicant en castellà, que ells blasfemen en català i es condemnaran en català”. Ell era una rock&roll star. Del seu llibre Camí dret i segur per arribar al cel (1843) se’n van vendre més de 300.000 exemplars. Per això no es podia ensenyar catecisme en català. Per això era sinònim de pecat ser catòlic i parlar català amb Déu. Repetiu: Déu no parla ni entén el català. Déu parla i t’entén només en castellà. Pregueu cent vegades: repetida una mentida la farem veritat en nom del Déu-Diable-nacional-catòlic-fraternal-republicà-democràtic-i-el-que-faci-falta però sempre en castellà.
El nou disc (Lux) de Rosalía buscant Déu és tornar a repetir que la troballa de Déu només pot ser en castellà. La cançó, en castellà, que fa amb l'Escolania de Montserrat ho beneeix. L’escola de música en actiu més antiga d’Europa, des del segle XII, i amb un Montserrat de mil anys sent panòptic del país i del món, demana perdó per aquests mil anys de llengua. Ah! Ja he rebut la resposta per whatsapp de Déu: “No em fareu parlar castellà”. Amén.