17/06/2020

El racisme i nosaltres

3 min
La concentració d'aquesta tarda a Manresa

"Tenim aquestes veritats per evidents: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha els dret a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat; que per assegurar aquests drets s’instauren els governs entre els homes que deriven del consentiment dels governats; que quan qualsevol forma de govern es torna destructiva per a aquests fins, el poble té dret a alterar-la o abolir-la, així com a instituir un nou govern”. Aquestes són les paraules que inicien una de les declaracions revolucionàries més belles de la història de la humanitat, la Declaració d’Independència del 4 de juliol de 1776 que donarà origen als EUA. Paraules, però, que exclouen les dones i també la població afroamericana (no és estrany en aquest sentit que l’origen del moviment feminista dels Estats Units sigui inseparable del naixement del moviment antiesclavista).

De fet, Thomas Jefferson, redactor de la Declaració d’Independència i que va participar també el 1789 en la redacció de la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà de la Revolució Francesa, havia escrit en el text fundacional americà, denunciant l’actitud de la monarquia britànica: ”Ha emprès una guerra cruel contra la mateixa naturalesa humana, violant els seus més sagrats drets a la llibertat i a la vida en les persones d’un poble llunyà que mai l’havien ofès, capturant-les i portant-les a un altre hemisferi per convertir-les en esclaves”. Però aquestes paraules van ser eliminades en el procés d’aprovació del text, ja que se'n derivava clarament la fi de l’esclavitud. Tanmateix, gairebé dos segles després Martin Luther King repetia aquelles velles paraules en el seu discurs I have a dream, que reclamava la llibertat dels descendents dels esclaus: “Tinc un somni: que un dia aquesta nació s’aixecarà i viurà conforme a la veritable significació del seu credo: «Tenim aquestes veritats per evidents: que tots els homes són creats iguals»”. El 2009, quan Barack Obama iniciava el procés d’investidura, des de la ciutat de Filadèlfia, on s’havia aprovat la Declaració d’Independència el 1776, proclamava també: “El que es requereix és la mateixa perseverança i idealisme que van demostrar els nostres pares fundadors”. Uns pares fundadors que, amb l’excepció d’Abraham Lincoln, en molts casos havien fet possible també el manteniment de l’opressió contra la població afroamericana.

En aquests discursos de destacats dirigents afroamericans es reivindicava un llegat del passat en el qual les paraules de llibertat eren indestriables de la realitat de l’opressió. I per això, des d’un altre camp dels moviments culturals i polítics afroamericans, es denunciava precisament tota aquesta herència del passat. En paraules de Malcolm X, els afroamericans no havien viscut mai el Somni Americà, sinó només el seu revers, el malson d’Amèrica. De la mateixa manera, proclamava que no hi havia un problema negre als Estats Units, sinó un problema blanc. I és que la relació amb el passat de cada nou present que justament el vol superar és complexa i ambivalent: es construeix la lluita per la llibertat des de part d'una herència que alhora s’impugna. Quan el Mur de Berlín va ser enderrocat, la data d’aquell dia de 1989, un 9 de novembre, es va convertir en un símbol de llibertat (tant és així que la consulta sobre la independència del 2014 es va voler celebrar precisament un 9 de novembre), i amb ell també es van enderrocar totes les estàtues que enaltien el període anterior o, en alguns casos, es van crear parcs per resguardar-les, com el Memento Park de Budapest, on es conservava i s’explicava una realitat, una memòria, però se la treia d’un espai públic d’enaltiment. Certament, el camí de la censura cultural és un camí que quan s’inicia ja no té retorn, però que en un moment de canvi es pretengui acabar amb l’enaltiment públic de figures d’un passat que ha de passar –com en els casos de Leopold II o de la plaça Antonio López– forma part de la seva superació. Perquè el racisme no és res aliè a nosaltres, forma part del nostre passat, en el qual l’esclavisme va alimentar fortunes importants a Catalunya, i del nostre present.

La gravació que vam conèixer de l’actuació racista d’agents dels Mossos d’Esquadra contra un ciutadà del nostre país és greu no només perquè les autoritats, davant d'uns fets que van passar fa més d’un any, hagin reaccionat de forma insuficient ara –traslladant de destinació els agents implicats–. Ho és també perquè sabem que, quan això emergeix, és tan sols la punta de l’iceberg. El racisme és una realitat històrica en el nostre país contra la població d’origen magribí o gitano, també en la forma de l’esclavisme, i s’estén cap a altres sectors de població en el nostre present. El problema no són els altres, encara que prenguin la forma d’un president Trump, el problema som nosaltres.