20/04/2013

Xavier Gosé

2 min

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsUn salut quan ell, discret i callat som solia, se'n va! Un salut a l'artista qui conegué la glòria amarga del veure's renegat i escomès per aquells mateixos que l'imitaven al peu de la lletra.

Artistes de l'elegància -artistes de París, artistes de Barcelona, artistes d'entre París i Barcelona-, potser ni un no ha existit de fa una dècada que no hagi rebut la influència profunda de Xavier Gosé. En el grup d'allà dalt, que podríem nomenar de La Vie parisienne, pel títol del periòdic on sortien principalment ses produccions, tots foren deixebles i imitadors sense escrúpols de l'artista lleidatà. Però un dia en l'administració del periòdic va haver-hi un canvi. L'administrador va participar a Xavier Gosé que no li podien prendre més dibuixos: "Què voleu que us digui -va afegir-hi a guisa d'explicació-, aquí us trobem massa espanyol per a una revista de París"... I la col·laboració a la revista de París restà íntegra en mans dels més vulgars plagiaris.

El Gosé va callar. Ell callava sempre. Silenciosament, cercà a Alemanya nou mercat per a son art. Aleshores els que li havien fet la mala jugada, i que no estaven del tot tranquils -com sol sempre ocórrer en aquests casos-, en prengueren peu per a una nova causa. "El trobem massa espanyol", havien dit la vetlla. Ara, el trobaven "massa alemany"...

Ell hauria pogut dir amb la paraula dannunziana: "Jo us sóc senyor a tots! Àdhuc vosaltres que em combateu, porteu la meva lliurea". No va dir això. No va dir res. Serà potser la història de l'art la qui digui un dia que tota una tècnica, tot un estil i àdhuc tota una Weltanschauung estètica, molt estesa als principis del segle nostre, han tingut en Xavier Gosé un mestre i un iniciador.

stats