Publicitat
Publicitat

Finalment, les evidències

No calen Parlaments ni governs autonòmics: arribat el cas, des de la central tanquen la franquícia quan volen

Aquests dies evidencien que els fonaments de la Transició foren dissenyats per sobreviure únicament en un entorn de dissimulació continuat i sostingut. Suposo que hi ha molta gent que pateix l’amarga sorpresa que provoca descobrir que aquella assegurança que portem pagant fa tants anys no cobreix el sinistre que acabem de patir. Molts estan ara caient del cavall i preguntant-se a ells mateixos: “¿En quina merda de democràcia vivíem?” I és que mai s’havien fet tests de càrrega dels pilars sobre els quals s’ha sustentat el sistema democràtic postfranquista. Per a mi, hi ha quatre evidències demolidores.

Les autonomies són una franquícia. Quan es va sotmetre a referèndum l’actual Estatut, vaig demanar el no públicament. Per qüestions concretes i pràctiques, però també per aspectes fonamentals. Per què s’havia de referendar un Estatut que era, simplement, una llei orgànica, i, per tant, estava subjecte als corresponents avatars -com es va demostrar quan el Tribunal Constitucional se’l va carregar-? El fet que el govern espanyol pugui, per simple promulgació d’ordres ministerials -sense passar pel Congrés-, bloquejar i intervenir una autonomia demostra, finalment, que tot aquest sistema era una enorme xarlotada. Ha servit, això sí, per crear una nova classe política: els anomenats barons territorials -eufemisme de cacic-. Però no calen Parlaments ni governs autonòmics, ni res de tot això. Arribat el cas, des de la central tanquen la franquícia quan volen.

La Corona és una inutilitat. Aquest columnista mai ha cregut que la forma d’estat sigui determinant. Ara l’espanyolista és el Borbó de torn, i durant la Segona República ho foren els seus presidents -n’hi ha que ho obliden-. Els fets han demostrat que el rol que la Constitució atorga al rei també és una enorme aixecada de camisa. Perquè si la seva missió és la de moderar el discurs polític, la conclusió és penosa: no ha fet res. ¿Potser espera que el govern espanyol bombardegi Catalunya per intervenir? Per què no s’ha reunit, fa temps, amb el president de la Generalitat i la resta de polítics espanyols per evitar desastres majors? La figura del rei és la d’un mer ninot trufat de discursos.

Que el govern central pugui intervenir una autonomia tan fàcilment demostra que tot el sistema era una xarlotada

El PSOE a Catalunya anava disfressat de PSC. Mantinc que el més gran responsable d’aquesta mascarada ha estat el PSOE. El PP, al cap i a la fi, no són res més que un conjunt de grollerots tavernaris que tiren de manual d’estil franquista fins i tot per escollir les camises. La modernitat per a ells és cosa del passat. El PSOE, per contra, s’ha volgut presentar com a modern però continua pensant que el millor lloc per viure és el cortijo. En conseqüència, van cometre la vilania d’institucionalitzar la compra del vot de l’Espanya agrícola amb diners catalans. Els de la provincial catalana del PSOE mai han sigut gaire més. Un partit, el d’aquí, dominat per señoritos sortits del no res i esdevinguts alcaldes. A diferència dels immigrants que s’havien integrat feia anys, ells van esdevenir la mera corretja de transmissió d’un PSOE de vicis castissament andaluso-espanyols. Sempre ha estat així. Per endolcir la píndola, aquesta gent comptava amb un grupet que es presentaven com a genuïns catalans, que anaven de progres i que, quan ha sigut el moment, han estat oportunament foragitats a fum de sabatots. Només han quedat els llepes. El rol de controladors del lerrouxisme ha passat a mans de Ciutadans.

La intel·lectualitat anorreada per una premsa comprada. Fa unes setmanes vaig sentir una tertúlia estival molt ben plantejada per -com és habitual en ell- el senyor Xavier Graset. Es parlava del periodisme en un sentit autocrític. Una tertuliana, poc donada a l’exercici plantejat, de seguida s’hi va tornar, amb Trump i la Fox com a paradigma. Típic. Però jo pregunto: ¿s’allunya molt aquest exemple de la realitat Trump d’aquella que han representat el PSOE, el senyor Felipe González i El País durant tants anys? ¿Ningú recorda quan el somni de tot periodista -inclosos la majoria de catalans- era passar a nòmina de Prisa ( El País, la SER, etc.)? El sistema periodístic instal·lat per la Transició ha resultat nociu, no només per a la llibertat d’informació sinó també perquè ha deixat desert el panorama intel·lectual del país. Les subvencions i subscripcions arbitràries, les tertúlies de pagament... Tot això ha fet, i fa, que tot estigui alterat, manipulat. Tot són estómacs agraïts i cervells embrutits. Fins i tot els mitjans catalans de llengua espanyola denoten una actitud miserable. Aquests dies en patim les conseqüències. Evidentment que Espanya no sap el que està succeint a Catalunya. Si ningú l’hi explica! Per això estan més ben informats els londinencs que els madrilenys.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT