21/05/2020

Mesells mediocres?

3 min
La restauració és un dels sectors més afectats per aquesta crisi.  La imatge és d’un dels bars tancats durant el confinament a Vic.

El fet que determinats països tinguin una administració pública potent ens porta sovint a fer una interpretació esbiaixada del rol que ha d’adoptar l’estat. Suècia, o França mateix, finança sectors públics molt potents i eficaços que tenen com a missió, també, optimitzar l’activitat econòmica. Des d’aquí pensem que els països nòrdics posseeixen serveis socials avançats perquè algú ha decidit tornar-se bo i emprar diners en l’interès públic. Desconeixem l’alt nivell d’exigència i iniciativa privades que transpiren aquelles societats. Indolents com som, no volem assabentar-nos d’una realitat que allí tenen molt clara: l’estat no genera riquesa, només l’administra. La riquesa la generen els particulars. I els serveis socials d’un país han de tenir la dimensió de la seva butxaca. Per això, fins i tot el suec més subvencionat té un esperit molt més liberal que qualsevol català.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Des del punt de vista de com han encarat la crisi els diferents estats podríem fer-ne dos grups, amb les seves diferents gradacions. Uns són els que han triat injectar diners a les empreses. Aquells que, en lloc de pagar subsidis directament als individus, han preferit, dins de les seves possibilitats, aportar-los a les empreses per tal que seguissin pagant nòmines. Han intentat que la maquinària empresarial no es desenquadernés. Altres estats han optat perquè sigui l’administració la que prengui cura dels damnificats directament. Aquesta ha estat l’opció espanyola –nul·lament criticada fins on jo sé–. Fixin-se la diferència amb, per exemple, França. D’entrada van decretar l’aturada dels impostos –una manera indirecta d’injectar diners–. Aquí no. Donen 600 euros d’ajuda als autònoms dels quals, després d’alimentar buròcrates, només n’arriben 300 perquè els altres són la quota que et cobren, sí o sí. Una estupidesa de dimensions manicomials.

O intencionada. Perquè, no ens enganyem, darrere de tot això hi ha una mentalitat estatista de caritat i subvenció, voluntat d’afeblir el rol empresarial privat mitjançant el clientelisme d’estat. Els socis del PSOE, els d'En Comú Podem, entusiasmats. A tot el món civilitzat –menys aquí– són conscients que En Comú Podem és un partit populista d’extrema esquerra. Un conglomerat de postcomunistes –de fet, voldrien les empreses desaparegudes– que són acceptats com a mal menor, per pura reacció ciutadana a una dreta espanyola filofranquista i corrupta que ha governat Espanya els darrers anys. De tot això no en som prou conscients.

Preocupa la mentalitat amb què Catalunya sortirà d’aquesta crisi. Perquè la catalana, malgrat tenir-nos nosaltres mateixos per emprenedors, és, socialment, una societat que s’ha acomodat a la subvenció i al proteccionisme. Els polítics i els mitjans de comunicació –que no són res més que els portaveus del poder que els subvenciona– promouen permanentment el missatge que tot el que és privat és dolent i tot el que és públic és bo. Mentalitat agrària –heretada d’Espanya, efectivament– però combinada amb els típics dogmes del postfranquisme català d’esquerres.

I així anem tirant, de davallada. Ningú parla d’una sanitat privada (les mútues) sense la qual el sistema sanitari català no sobreviuria. I que ha cremat bou i esquelles per ajudar en aquesta pandèmia. Ni es parla dels mestres de l’escola privada o concertada que no tenen assegurat el seu salari en cap cas, a diferència de la pública. Per cert, per què no s’apliquen ERTOs als estaments públics? Ni es planteja, esclar. Això sí, tots tenim clara una cosa: la vacuna no serà descoberta per cap organisme públic català. Ho farà una malvada farmacèutica.

Aquesta pandèmia portarà un afebliment de la ja dèbil societat civil catalana. Mirin, si no m’agrada Google, perquè em sembla que em controla, me’n puc esborrar. Cosa que no puc fer d’un estat ple de buròcrates encimbellats a alts càrrecs, amb fiscals i jutges que “afinen” sentències i intervenen telèfons sense cap respecte per la llei. No hi ha mètode per esborrar-nos del control dels cretins que ens tenen collats amb l’IRPF, sense escapatòria. Que ningú em malinterpreti. Elogio la funció pública d’altres països, la que ajuda que el país funcioni. Les administracions públiques no són, ni de bon tros, necessàriament dolentes. Però l’espanyola i la catalana sí que ho són. I molt.

¿Continuarem els catalans engreixant la indolència hispana amb la nostra inestimable contribució? ¿Aquesta mentalitat del subsidi que sempre reclama drets socials tot pretenent ignorar que els paga una iniciativa privada a la qual permanentment es denigra? ¿Acceptarem passivament aquest “dopatge social” que, a sobre, ens vindrà aplicat per una grisor pública mediocre i sense contrapoder?

stats