19/12/2019

Negociacions: fer dues coses alhora

3 min

Aquest és un país de bàndols. Per dissimular-ho, a voltes els denominem escoles. I en democràcia el mot utilitzat és partits. Fa civilitzat. Un dia, un antic directiu de ferrocarrils, tot parlant de la connexió amb França –aleshores encara era inexistent– em va dir: “Jo soc de l’escola de connectar amb França per Puigcerdà”. I és que els que proposaven enllaçar per Perpinyà –com s’ha acabat fent– eren de l’altre partit polític oposat al seu; tocava, per tant, posar-se a l’altre bàndol. Vull dir que els anomenats torracollons tenen, a casa nostra, com en tot el Mediterrani cristià, una gran tradició. Ara toca, per tant, i parlant de les negociacions amb el PSOE-Podem, crear dos bàndols: “peix al cove” i “dignitat nacional”.

Aquest columnista detesta el punt mitjà com a mètode. Crec en l’acord, però si aquest no és possible i no se n’ha de treure cap profit, més val que l’altra part s’ho emporti tot. Com bé assenyala Pla en un dels seus llibres, mig gos pigall no fa cap servei a un borni. També em sulfura el benpensant barceloní d’estètica “tercera via” perquè, en definitiva, no pretén res més que l’immobilisme pur. Dit això, tampoc no participo del dogmatisme que nega una alternativa pel simple fet d’alinear-se amb una altra. Per què no totes dues? Mentre es discutia la llei de drets civils, Kennedy mantenia que “no es tracta de la llibertat a canvi de la seguretat; es tracta de tot: de la llibertat i de la seguretat”. Al cap i a la fi, com també deia el seu successor, Johnson –que és el que va culminar la llei de drets civils–, la gent ha de ser capaç de caminar i mastegar xiclet alhora –bé, ell era rudimentari en les formes i l’exemple era més groller.

Tot parlant de les negociacions entre ERC i PSOE-Podem, la setmana passada els deia que hi havia aspectes a curt termini dels quals es poden negociar els detalls, i d’altres que no. I que en aquest darrer cas cal definir què succeirà si els fets no tenen lloc.

Coses que jo negociaria a curt, ben definides i lligades: permisos immediats per als nostres presos polítics segons l’aplicació de la llei més generosa; desplegar l’Estatut vigent en tots els seus termes; traspassar a la Generalitat tot el que sigui constitucional en infraestructures. I prou. Sense això no hi ha investidura. Coses a llarg? Com que d’amnistia no n’hi haurà, cal modificar les lleis per eliminar el delicte de sedició apel·lant al dret comparat amb els estats més avançats d’Europa. ¿O és que les esquerres només copien les lleis dels països avançats quan això fa progre? Un altre tema: implementar les recomanacions de GRECO (Grup d’Estats Contra la Corrupció del Consell d’Europa) pel que fa a la cúpula judicial espanyola. Cal eliminar dels llocs d’importància els franquistes mal reciclats. I parlem també de la premsa: implementar una llei que castigui, pel procediment d’urgència, les denúncies als mitjans de comunicació que menteixin i promoguin la catalanofòbia. Penalitzar l’actuació malèvola de grans grups com els de Berlusconi i Planeta. Els mitjans han de ser tractats, al meu entendre, amb el mateix nivell d’exigència pel poder legislatiu, executiu i judicial. I han de jugar a la democràcia. Una premsa malintencionada pot enfonsar un país. Resum per als temes a llarg: si en els primers dos anys no s’han detectat moviments clars i eficaços del govern espanyol en els tres temes exposats (sedició, judicatura, mitjans), ERC el deixa caure. Ja ho veuen, tots són temes perfectament constitucionals.

Alguns diran: “Però si el deixen caure, el govern de Madrid anirà als braços del PP, Ciutadans i Vox”. Bé. Però si no s’arriba a un acord ara, el PSOE anirà als braços del trio postfranquista immediatament. Amb la diferència que, amb un acord ara, n’haurem tret alguna cosa. Com diuen en espanyol: “Que me quiten lo bailao” (per cert, algú hauria de dir-nos l’equivalent català a aquesta frase que he sentit dir, també, en francès: “Personne ne me volera ce que j’ai dansé”).

Altres es preguntaran per què no parlo del dret a l’autodeterminació. Simple: sobre aquest tema no arribarem mai a un acord amb Espanya. És perdre el temps. Ja vaig escriure dos articles explicant que aquest afer havia de córrer en paral·lel. Per tant, arribar a aquests acords de què parlo aquí no té altre objectiu que el temporal: evitar que Espanya ens lesioni mentre el règim del 78 acaba d’agonitzar –dues o tres legislatures?–. Ajudaria a fer-nos la vida pràctica més agradable mentre, en paral·lel, insisteixo, treballem des d’ara mateix pel dret a decidir sense que ens distreguin. Una via no invalida l’altra –com ho demostra la sentència d’ahir–. ¿O és que vostès s’aturen quan masteguen xiclet?