12/03/2020

El neofranquisme descontrolat

4 min
Antonio Tejero durant el cop d'Estat del 23-F.

Quan parlem de feixisme ens l’imaginem amb la imatge que el va acompanyar durant la seva etapa en el seu derivat hispà: el franquisme. O governants de posat rígid, de bigotet formiguejant, abillats de forma conservadora i amb ulleres de sol. I al periodisme afí al règim, loquaç, de teatralitat inflamada, d’una verbositat barroca i llepa. Però no caiem en el fet que el món ha canviat. I les formes també. La democràcia tampoc ja no es presenta amb la forma, la imatgeria, amb què va derrotar Hitler.

La idea que tenim de conflicte polític a casa nostra encara està lligada a la darrera gran barbàrie local: la Guerra Civil. I, en aquest sentit, sorprenen algunes actituds. La idea majoritària que actualment tenim de la República és la d’una realitat idíl·lica que, mira per on, uns colpistes van esguerrar. Mentrestant, una bona part de la societat, paradoxalment, encara no ha paït la Transició –fàcil és comprovar-ho actualment–. Ens movem, encara, per estereotips heretats. Cadascú segons el que li han explicat... o el que s’imagina.

Només començar la Transició va tenir lloc l’intent de cop d’estat promogut per Tejero i suportat per altres obscurs personatges dels quals mai coneixerem la identitat –militars, polítics de tots colors, el rei potser, etc.–. El cas és que aquella insensatesa es va aturar. Algú va fer un pas enrere. Molta gent influent, governants inclosos, es va preguntar quina era la forma de govern que tenien la majoria de països que gaudien d’una prosperitat superior a la nostra –recordin que no va ser fins a la meitat dels 70 que Espanya va superar en PIB per càpita països com l'Argentina, o l'URSS–. En aquell moment algú va reflexionar: seguir els militars no era la solució. Per tant, l’exèrcit espanyol va ser depurat. Es van instaurar els mètodes i els procediments suficients per tal que l’exèrcit espanyol no tornés a ser mai més un element, una institució, sense control.

Perquè la insurrecció de Franco va ser conseqüència de moltes coses, però també del desgavell, de no tenir un exèrcit controlat per part del poder civil. Moltes coses estaven descordades en aquella època. Totes elles combinades van desembocar en guerra civil. Però els descontrolats amb armes la van encapçalar i guanyar. Franco va guanyar la guerra i, com diu Paul Preston, “que no és poca cosa!” Però no era cap militar brillant, ni estrateg en el camp de batalla. I menys a nivell internacional. No va sortir mai d’Espanya perquè no donava la talla. Només se les podia haver dins d’aquell territori que era la seva caserna controlada: Espanya.

Molts de nosaltres, davant les ànsies independentistes, ens tranquil·litzàvem dient-nos que l’exèrcit no hi intervindria. Teníem raó. Ningú va caure –crec que ni tan sols la dreta espanyola– que hi havia un poder descontrolat –més ben dit, sense contrapès, sense necessitat de passar comptes– que era el poder judicial. Un poder que necessita que siguin els polítics els que encimbellin els seus líders, però que, un cop allí, no han de donar explicacions a ningú. No es fa estrany. A l’època de la República els generals els nomenava el govern espanyol. Però això no fou obstacle perquè, un cop a dalt, s’hi tornessin.

Que els mètodes han canviat d’ençà els clàssics cops d’estat? Sí. Tot és molt més subtil i complicat –la nostra societat s’ha sofisticat–. Sobretot a Europa. El franquisme ha canviat de pell i de mètodes. El trenta-sis, molts partits no eren colpistes però ja els va anar bé el que feu Franco. El fet es repeteix avui. El problema és que per desmuntar els colpistes del 23-F n’hi va haver prou amb l’executiu espanyol. Però per desmuntar l’actual poder judicial cal el suport d’aquells a qui el neofranquisme ja els està bé, encara que no li donin suport obertament.

La mala peça al teler l’han estat teixint durant dècades tots els partits de la Transició –inclosos els catalans–. Sánchez només demostrarà alçada de governant si planta cara amb el suport de bons aliats –que no som els catalans, per cert–. Els nostres aliats són a Europa. I no vindrà d’accions grandiloqüents. Vindrà de la rebotiga. Quan l’euro va estar en risc –quan va caler modificar la Constitució espanyola– des d’Alemanya i des d’altres països –governants i organitzacions internacionals de partits– es van fer les convenients trucades a Espanya. La feina del senyor Sánchez consisteix, ara, en fer veure a la resta de mandataris europeus que tenen l’enemic de la democràcia en una de les habitacions de casa. I que els convé, pel bé de tots, despenjar el telèfon per trucar a Espanya i donar indicacions enèrgiques a qui calgui. Inclosa la Corona, evidentment.

stats