Puigdemont, símbol de la indignitat espanyola

La causa del sobiranisme català només té una sortida: la internacionalització

Sembla que, per ara, la nostra dignitat es manté. Els resultats de les darreres eleccions han estat un missatge d’amor propi notable. Jo, si fos en Rajoy, estaria preocupat. Em faria vergonya presentar-me davant els socis europeus (els que li han fet el favor de donar-li suport verbal) amb el 2,9% de diputats a Catalunya. Esclar que per estar preocupat i passar vergonya cal ser intel·ligent i responsable... Ignoro si els espanyols s’adonen de quina Espanya estan generant aquests individus que governen a Madrid. Les conseqüències vindran a llarg termini i no seran agradables.

Bé, el cas és que, salvada la nostra dignitat, queda la feina de continuar-nos defensant dels atacs indignes. Encara tenim presos polítics a la presó, una fiscalia i un poder judicial vergonyosos, una policia espanyola barroerament dirigida, una premsa venuda... En resum, Espanya és, senyors meus, un cas com un cabàs. Des del meu punt de vista, l’eina més poderosa que tenim els catalans per defensar-nos és posar de manifest aquesta indignitat. Alguns continuen menystenint l’actuació de la Unió Europea (UE) pel que fa a Catalunya. Que s’ho mirin per passiva: sense la UE tot això hauria estat molt pitjor. ¿Algú es pensa que limitar l’aplicació del 155 a un simple període electoral va ser iniciativa de la “intel·ligència”, del sentit democràtic i d’estat, del PP i de Ciutadans? ¿O que potser ho devem a les ballarugues d’Iceta?

Si fos en Rajoy em faria vergonya presentar-me davant els socis europeus amb el 2,9% de diputats a Catalunya

La causa del sobiranisme català -és a dir, el dret a poder votar per decidir el nostre destí- només té una sortida. El camí per arribar-hi ja s’ha iniciat: la internacionalització. El món occidental, i principalment la UE, pot anar desviant la mirada tant com vulgui. Però nosaltres no hem d’esperar que ens mirin. Ens hem de col·locar davant els seus ulls malgrat que ens esquivin permanentment. I això requereix dots de contorsionista.

Com que la batalla ha de continuar, hem d’aprofitar l’embranzida aconseguida. Tenim un president exiliat a Brussel·les que ara es pot bellugar amb una certa llibertat després que ha quedat demostrat que la justícia espanyola no és homologable. Vull dir que, si busquem el símil mercantil, és com si Espanya hagués enviat un camió carregat de fruites a Brussel·les i, abans que els destinataris descobreixin que la càrrega està podrida, li ordenessin al xofer del camió que tornés ràpidament sense descarregar-la. Ja ha quedat clar que el sistema judicial espanyol és una xarlotada de mal gust. I que si no fos perquè està manipulat i provoca danys, faria riure.

Alguns defensen que la millor acció seria que el president Puigdemont tornés per escenificar la seva entrada a presó. No senyor. Un cop a presó ens hauríem de manifestar cada dia a la porta i la premsa internacional ho acabaria oblidant i relegant a notícies sobreres -síndrome de Julian Assange-. Crec que seria una solució poc eficaç, quan el que cal és refregar per la cara de tots els organismes internacionals la deshonra i les incomoditats que comporta ser espanyol -motiu pel qual aquest columnista s’ha manifestat, de sempre, separatista, abans que independentista-. Per tant, el pla que proposo és el següent.

El president Puigdemont s'ha d'establir permanentment a Brussel·les

1. El president Puigdemont s’estableix permanentment a Brussel·les -almenys a mitjà termini-. Les seves despeses i les de la seva família les cobreix la catalanitat -que ens passin el número de compte corrent, si us plau-. Tristament, tornem a l’època de Franco, quan determinats empresaris enviaven diners a Tarradellas.

2. Es nomena un conseller en cap, eficaç, per portar els afers del dia a dia.

3. A més de les reunions setmanals, el consell de govern es reuneix cada mes a Brussel·les sota la presidència de Puigdemont. Amb el corresponent desplegament mediàtic.

4. Per afegitó, i si és possible -si les incompatibilitats no ho impedeixen-, el president es presenta a les eleccions de diputat al Parlament Europeu de l’any vinent.

Amb aquest pla penso que quedaria patent davant el món un fet que resulta palmari però que necessita ser evidenciat cada dia de forma martellejant: al cor d’Europa hi ha una vergonya que fa sobrers tots els vacus discursos europeistes de democràcia i solidaritat que expel·leixen els mandataris europeus. Objectiu: posar en evidència la indignitat espanyola. El món sencer ha d’acceptar les raons per les quals alguns de nosaltres no volem ser espanyols.

¿Que el meu pla té febleses que caldria polir? Segur. Aquest columnista no és ni estrateg ni polític. Però, ai las, és català. I té un sentit de la catalanitat, no pas del catalanisme, que passa per voler ser normal. I per aconseguir la normalitat, abans cal posar en evidència que patim una enorme anormalitat.

Més continguts de