Pintades de memòria històrica

Fa poques setmanes una trucada telefònica va preguntar-me si volia saber una acció de memòria històrica clandestina molt desconeguda feta el 1964. Jo li vaig dir que sí, però que volia saber amb qui parlava. Em va contestar que es deia Sendred, però evidentment no m'ho vaig creure. Vam quedar en un bar prop de l'Arc de Triomf de Barcelona i em va dir que, perquè el reconegués, portaria a la mà la revista El Ciervo.

A l'hora convinguda vaig trobar-me'l i vam seure convenientment abillats amb la mascareta posada, el que feia impossible de veure-li els detalls de nas i boca. I immediatament després va explicar-me els detalls d'aquesta acció que ara jo anomeno pintades de Memòria Històrica. La cosa va anar així: "érem dos companys que prèviament preparats havíem agafat el carrilet amb les nostres motxilles plenes dels pots de pintura blanca i les brotxes ben gruixudes. La idea era baixar a l'estació de l'aeri de Montserrat i enfilar-nos ja de nit pel camí de l'aigua fins al Monestir; anàvem sols el meu company i jo i vam fer el trajecte sense trobar-nos ningú; a les vistes del Monestir de Montserrat vam fer una parada per reposar i menjar, tot esperant una hora en què, en plena nit, i quan la Guàrdia Civil - que havíem vist -, ja hagués fet una guàrdia pels contorns de l'església, poguéssim iniciar el trajecte carretera enllà i començar a pintar els eslògans que teníem pensats.

Es tractava d'intentar, des de Montserrat, contrarestar la gran campanya que el govern espanyol estava portant a terme aquells dies anomenada "XXV AÑOS DE PAZ", que el ministre Fraga Iribarne impulsava per fer creure que la dictadura estava recolzada en la pau franquista de la postguerra". Nosaltres -em deia el Sendred- "havíem programat diverses vegades accions de denúncia, però aquesta era important perquè havia de ser lligada amb Montserrat per demostrar que des de l'Abadia es denunciava també aquesta campanya de mentida institucional, quan encara hi havia presos polítics i exiliats i una gran repressió generalitzada de la llengua i cultura catalana. Però l'acció, que era secreta, no fou mai explicada al monestir i, en tot cas, va ser a primera hora del matí, en fer-se de dia, que deurien veure els eslògans pintats al terra de la carretera, sempre en direcció paral·lela, perquè cap cotxe que hi passés quan encara la pintura fos fresca ho pogués trepitjar i desfigurar-ne les lletres".

Sendred m'explicava els fets amb precisió. Deia que havien començat a caminar pel costat de la carretera i que "quan ja portàvem uns quants centenars de metres vam obrir els pots i vam pintar els primers eslògans triats per combatre la campanya del franquisme: VOLEM PAU JUSTA. / CATALUNYA - JUSTICIA I PAU. Es tractava d'anar de pressa, per tal que cap cotxe ens veiés retolant la carretera, i no era fàcil portar la motxilla plena, amb un pot de quilo i la brotxa ja mullada de pintura blanca a les mans amb guants i vigilant que no vingués ningú, mentre es feien les pinzellades. Això volia una certa habilitat, rapidesa. Segons el sentit de la corba, la pintada la fèiem a la dreta o a l'esquerra", va precisar el Sendred. Segons deia, s'havien entrenat en algun indret de Barcelona, amb la campanya CATALUNYA-PUJOL i ara calia pintar tota la carretera des de Montserrat fins a Can Massana, pràcticament uns dotze kilòmetres, amb una pintada a terra cada 300 metres. "Coneixíem perfectament la ruta, i les giragonses fins a arribar a l'encreuament cap al Bruc, on pensàvem descansar en un indret en què hi havia una font, prop del poble. Després ens vindrien a buscar per no agafar l'autobús de la Igualadina", afegí.

"Pintat el primer tram de carretera, i veient com quedava, vam ampliar les lletres perquè es poguessin veure millor; aviat ens vam adonar que amb els sis pots de quilo de pintura que portàvem no serien suficients, i vam calcular que pintaríem només fins al coll de la Massana, gairebé una dotzena de kilòmetres, almenys fins que acabéssim la pintura. Després ens vam desfer dels pots i de les brotxes i vam baixar per la muntanya cap al poble. Encara era de nit i una mitja lluna donava claror per no anar a les fosques". La ruta - explicava el Sendred- "va durar unes tres hores i, en aquest temps, van passar quatre cotxes. Quan els vèiem venir ens amagàvem a les cunetes i tornàvem a pintar un cop havien passat. No va haver-hi cap problema. És clar, no vam fer cap fotografia; no s'estilava, i cap a les deu del matí, ens van recollir com estava previst".

Jo assegut davant del Sendred, un home d'uns 75 anys, sóc l'únic que sé aquesta feta, a part dels dos protagonistes anònims. Per això, acabats els cafès, volia saber-ne més, però ell no va voler explicar més detalls, de manera que vam convenir que la història ja era prou rigorosa: "això és tot", em va dir. Al cap d'uns segons jo encara vaig preguntar si eren d'algun grup social o polític i si es pensava continuar aquella campanya del VOLEM PAU JUSTA. Però tot això va quedar confús; em feia la impressió que no hi havia prou força per continuar-la. Feia la sensació que eren provinents de grups escoltes i que un dels caps en portava l'organització, però són suposicions meves. Ens vam dir adéu i vaig pensar que ho faria saber. Sí que em va dir que en aquell moment no en varen sentir a parlar més del fet: cap diari, és clar, se'n va fer-se ressò i no va sortir mai cap fotografia per donar fe documental del fet. Aquestes coses es fan i queden a l'anonimat més absolut, però si no ho explico, mai se sabrà. Per això suposo que va contactar amb mi perquè sabia que ho faria públic. Doncs ho explico per deixar-ne constància. Forma part d'una petita mostra de la memòria històrica que guardem. I el que és més important: encara que no en tinguem constància documental, jo li dono tota la credibilitat històrica.