L’Assemblea treu ferro a l’auge de veus internes antipartits
El rumb dels actors del Procés indigna algunes territorials de l’entitat
BarcelonaEl grau d’emancipació de l’Assemblea respecte dels partits és un debat que ha perseguit l’entitat des dels seus orígens. El consens amb el referèndum de l’1 d’Octubre va aparcar temporalment aquesta discussió, però la gestió dels resultats que va fer el Govern i l’arribada d’Elisenda Paluzie a la presidència va suposar un canvi. “L’Assemblea ha de parlar clar si veu que els partits s’allunyen de l’objectiu comú de la independència. I és cert que des del 21-D passen coses amb les quals no ens reconeixem”, deia l’economista en les seves primeres declaracions quan va sortir escollida. Amb el pas dels mesos, el debat sobre la proximitat o la distància amb les formacions representatives de l’independentisme s’ha desfermat, i té una vinculació directa amb el debat sobre com ha de continuar el Procés.
Els pactes locals i supramunicipals de les formacions independentistes amb el PSC no van agradar a l’Assemblea, que va promoure la campanya Stop 155 per protestar contra aquests acords, interpretats en línia contrària a la consecució de la independència. L’entitat es va concentrar davant les seus dels principals partits -JxCat i ERC- i de la Diputació de Barcelona el dia que es va fer evident el pacte entre la formació de Carles Puigdemont i els socialistes. Les assemblees territorials van apujar una grau més el to d’indignació protagonitzant accions de boicot en plens de constitució de consells comarcals i ajuntaments, però també van expressar el seu malestar a la direcció de l’entitat. Les últimes setmanes una desena de nuclis -dels 500 totals- han expressat per escrit les seves inquietuds sobre el “seguidisme” de les formacions que consideren que l’Assemblea practica. En molts s’ha debatut la possibilitat d’aprofitar la Diada per enviar un toc d’alerta als partits, que s’ha traduït per ara en la decisió de no convidar-los a la zona VIP de la manifestació. Va anar més enllà la territorial de Sant Cugat, que va instar la direcció a articular una candidatura de cara a les properes eleccions catalanes, tal com va avançar El Món.
“La feina de l’Assemblea no és entrar en lluites institucionals”, assegura el coordinador de la comissió d’incidència política, Arià Bayé. Aquesta és l’opinió majoritària dins el secretariat nacional, tal com reconeixen diverses fonts consultades, per bé que hi ha algunes veus que defensen canalitzar el descontentament amb els partits cap a una proposta electoral nova. Es tracta del sector que té més simpatia pel moviment de Primàries, que properament debatrà si concorre a uns hipotètics comicis al Parlament. “És un projecte que ja ha passat i que, si es fa, serà des de fora”, deixa clar Josep Fort, coordinador de la comissió de discurs i estratègia, i explica que s’estan produint xerrades arreu del país per exposar als socis l’argumentari aprovat el maig passat a Tarragona. En aquest sentit, afirma que les territorials més crítiques amb la direcció han “entès” el posicionament, basat en enfortir la mobilització popular amb noves accions emmarcades en la no-violència i treballar en els espais conjunts amb partits i altres entitats per refer la unitat estratègica.
La contemportizació de Paluzie
En el rum-rum antipartits hi juga un paper el soroll de les xarxes socials, que sovint té una incidència en els debats superior a la seva representativitat real. Dins del secretariat, però, Paluzie coincideix amb la resta de fonts que no hi ha la divisió ni les tensions que hi havia al principi del mandat. “Convergim més”, assegura Paluzie, una figura que fa un paper de contemporització entre corrents interns, segons apunten els membres del secretariat consultats. Algunes veus alerten, però, que la resposta a la sentència podria generar un nou conflicte en cas de repetició electoral, no només pel moviment de Primàries sinó al voltant del debat de la llista unitària. Fort creu que és millor “anar junts”, mentre que Bayé considera que una única llista no serveix si no hi ha una estratègia conjunta. Paluzie constata que té poc sentit plantejar aquesta opció si s’ha demostrat que els partits no hi tenen interès. L’ANC dona una oportunitat crítica als partits tot i les frustracions.
