PARTITS POLÍTICS

Esquerra busca consolidar lideratges per gestionar el diàleg i la desobediència

Els republicans afronten el seu congrés fugint del curtterminisme però pendents del Suprem

Quan encara no s’havia recuperat del cop de veure empresonat el seu president, ERC va veure com la secretària general marxava a l’exili. La sensació d’interinitat al partit, unida a la derrota imprevista en les eleccions del 21-D, va provocar mesos de titubeig precisament en el moment que el nou Govern començava a caminar. Els republicans han recuperat embranzida amb els resultats a les generals i a les municipals d’aquest 2019 i, lligats a la figura d’Oriol Junqueras, afronten una renovació de la direcció per apuntalar els lideratges emergents.

El 15 de setembre la militància triarà president -probablement una única candidatura encapçalada per Junqueras- i Pere Aragonès consolidarà el seu estatus de successor, tot i que fonts de la direcció republicana asseguren que al congrés del partit no es parlarà de candidats. “Junqueras és i serà el nostre candidat. Nosaltres no hi renunciarem abans d’hora”, expliquen des de l’executiva. Però són conscients que probablement quedarà inhabilitat amb la sentència al Tribunal Suprem i hauran de buscar alternatives. Les més òbvies, segons explica pràcticament tothom, són les del vicepresident del Govern, Pere Aragonès, i la del president del Parlament, Roger Torrent. Tots dos “han mostrat legítimes aspiracions a tenir un paper rellevant”, asseguren algunes fonts. Aragonès, designat directament per Junqueras, porta avantatge en una cursa que no sembla camí de la col·lisió. “També podria ser algú altre. Una dona”, opinen alguns.

Una tercera veu ascendent al partit és la de Gabriel Rufián, que busca un rol més institucional que el de xòuman que l’ha caracteritzat els últims quatre anys. Com a portaveu a Madrid tindrà un lloc a l’executiva, però hi ha qui apunta que podria aspirar també a un càrrec de responsabilitat intern. De moment, sobre ell pivoten les negociacions per a la investidura espanyola, però les decisions -recorden des de Barcelona- les pren la direcció. I en general hi ha consens que, malgrat la negativa del PSOE a negociar, és millor Pedro Sánchez a la Moncloa que no algú designat pel PP.

L’experiència de l’últim any i mig demostra que el dia a dia del partit no es pot portar des d’una cel·la ni des de l’exili. Una tasca que, entre d’altres, ha estat fent Lluís Salvadó, també sota el focus judicial. Per això, les àrees que més es reforçaran seran les de presidència i la secretaria general. També la d’exteriors, on Marta Rovira podria tenir un paper destacat. Les decisions més importants seguiran passant per ella i per Junqueras, però hi haurà un equip autònom validat per la militància.

La incorporació d’Aragonès a la presidència adjunta el març del 2018 substituint Anna Simó, per exemple, va ser un canvi creatiu: no va passar per congrés sinó per consell nacional i se li van atribuir funcions executives que la seva predecessora no tenia. Ara, si les bases l’avalen, quedarà refermat.

L’estructura interna és un dels dos reptes d’Esquerra de cara a la tardor. L’altre passa per consolidar l’aposta estratègica que van començar a insinuar durant el 21-D i que van deixar per escrit en la conferència nacional de l’any passat. El diàleg a Catalunya i també a l’Estat, el dret a decidir, la governació, la unitat estratègica, la desobediència i, evidentment, la independència són els eixos principals del full de ruta dels republicans, que han passat a prioritzar el mitjà i fins i tot el llarg termini al curtterminisme en què s’havien instal·lat abans de la DUI.

“No tenim pressa per guanyar”, expliquen diverses fonts. Per això, malgrat que també a Esquerra és majoria la gent que pensa que la legislatura està “esgotada”, els republicans no forçaran la convocatòria d’unes eleccions que no garanteixen un Parlament diferent. Hi ha veus, però, que creuen que amb un simple canvi de timó -que l’agafés ERC en lloc de JxCat- ja es produiria una sacsejada important i, fins i tot, es podrien seduir sectors progressistes crítics amb la divisió del país en blocs. “No se sap mai, a Barcelona els comuns han acabat optant per una opció completament diferent”, avisa una font reticent a l’avançament dels comicis. Ara bé, si la sentència del Suprem no és suficient per provocar eleccions, no hi ha gaires dubtes que ho seria un tercer any sense pressupostos.

Un referèndum vinculant

“L’independentisme encara no ha arribat al 50%. El primer repte és arribar-hi i seguir ampliant aquest percentatge elecció rere elecció”, explica una altra font pròxima a la direcció. Una de les consignes internes és no prometre allò que no es pot donar. Una mena d’autoesmena a l’estratègia prèvia al referèndum, quan els republicans havien estat incisius a l’hora de comprometre les institucions a aplicar el mandat independentista. Ara, quan se’ls pregunta pel futur, remarquen que no s’han de repetir estratègies del passat. Fonts d’ERC reivindiquen l’1-O però consideren que el pròxim referèndum hauria de ser vinculant. No un que es digui que serà vinculant, sinó un que efectivament ho sigui.

El diàleg amb l’Estat és la manera més consistent que han trobat per arribar a aquest nou referèndum sense que, ara per ara, hagin trobat interlocutor a l’altra banda. Aquí és on guanya importància l’estratègia de la desobediència. Els republicans en són partidaris -per forçar l’Estat a negociar- sempre que formi part de la unitat estratègica compartida pels partits i entitats independentistes. La reacció de la sentència del Suprem marcarà, de fet, la part política del congrés d’ERC, previst pel novembre sempre que no hi hagi eleccions.

  • Etiquetes

Més continguts de