Jordi Sànchez: “Caldrà orientar l’acció política a fer possible un referèndum efectiu. És l’única sortida”

Entrevista al president del grup parlamentari de JxCat, empresonat des de fa nou mesos

Jordi Sànchez, en la fotografia que li vam fer per a una entrevista l'agost de l'any passat / CÈLIA ATSET

Visitem Jordi Sànchez al centre penitenciari de Lledoners i la conversa serveix per completar les respostes que ja ens ha avançat per carta. El fet d'estar-se 15 hores tancat en una cel·la no li impedeix mantenir una mira lúcida i complexa sobre el futur.

Què ha canviat amb el seu trasllat a Catalunya? ¿Hi ha diferències en l’administració penitenciària del dia a dia entre Soto del Real i Lledoners?

En el que és essencial han canviat poques coses. Una presó continua sent una presó es digui Lledoners o Soto del Real. El règim de visites és el mateix: vint minuts a la setmana amb amics amb un vidre interposat, una hora i mitja amb la família dos cops al mes en una sala d'uns deu metres quadrats i set trucades de vuit minuts a la setmana a uns números prèviament autoritzats. Aquí sopem a les vuit i a Madrid ho fèiem a les set. Això vol dir una hora menys a la cel·la al llarg del dia, és a dir, ara són unes 15 hores i abans n'eren 16. La gran diferència és amb el model de tractament de l'intern. L'oferta d'activitat cultural, educativa i esportiva aquí és correcta i a Soto del Real era gairebé inexistent. I això per a la reinserció de l'intern és bo. Finalment cal remarcar que, pel que fa a la professionalitat del personal del centre penitenciari, el que a Madrid hi havia de distància i fredor aquí hi és de proximitat i neutralitat.

Quina relació orgànica tindrà vostè amb la Crida Nacional per la República? ¿Té la voluntat de ser un dels líders, juntament amb Puigdemont, d'aquest nou moviment encara que sigui des de la presó?

Es fa difícil imaginar el lideratge d'un moviment polític des de la presó, que imposa una distància insalvable en el dia a dia. Visualitzo la Crida com una oportunitat a una nova manera de fer política, més participativa, menys opaca de la que fan els partits i on els mateixos lideratges, sense renunciar a ells, tinguin patrons de comportament diferents dels que avui ofereixen els dels partits polítics. No només som en el redisseny del mapa polític nascut als anys de la Transició, sinó que està emergint amb força una nova cultura política. Els partits, també els que han protagonitzat el Procés, són tots ells instruments que intenten respondre als reptes de la societat catalana el 2018 amb lògiques, estructures i dinàmiques del segle passat. Ho hem vist en la resposta de la militància tant en l'últim congrés d'ERC com en el del PDECat.

Jo de la Crida n'he sigut promotor, al costat dels dos presidents. La meva voluntat és que arreli, que busqui i trobi força social i electoral necessària per ajudar a culminar amb èxit el camí que després de l'1 d'octubre els partits tradicionals no van poder o saber transitar amb encert ni èxit.

El dia de la presentació, el diputat Toni Morral va llegir una carta de part seva des de la presó. En la carta animava la gent d'esquerres a sumar-se al nou moviment. Com gestionarà la Crida les diferències ideològiques que poden sorgir en les qüestions que no tenen res a veure amb el Procés? Tenint en compte que la voluntat del projecte és concórrer a totes les cites electorals.

Amb sentit comú, en la doble significació d'aquest concepte. És a dir, d'una banda, amb racionalitat i sensatesa i, de l'altra, amb consciència del que compartim, del que ens és comú. Els dogmàtics no fan mai possible la pràctica del sentit comú. Un dogmàtic neoliberal és tan disfuncional per a un partit de centre-dreta com un dogmàtic neomarxista ho és per a un partit d'esquerra. La gestió de la transversalitat ideològica no serà el problema. Ens en sortirem si les actituds són obertes i generoses. I jo percebo que ho són. El problema només vindrà dels dogmàtics, i crec que són els que ara s'han quedat d'entrada fora de la Crida.

Quina és la ideologia de la Crida més enllà de l’objectiu de la independència?

Si entenem per ideologia el que van ser al segle XX posicionaments tancats, rígids, autoreferencials i que buscaven la confrontació amb la resta d'espais ideològics, la Crida no respondrà a cap ideologia concreta. Però si per ideologia entenem valors i actituds que busquin l'equitat i la justícia social, una prosperitat econòmica i una cultural basada en una educació de qualitat per a tothom i excel·lència, que apostin per a un creixement sostenible, una societat justa gràcies, entre d'altres, a la llibertat però també a unes polítiques públiques que alliberin les persones de les situacions de necessitat (estat del benestar), una pràctica política i pública radicalment democràtica, per tant, participativa i transparent, i una defensa de la llibertat des del reconeixement de l'altre i a les diverses identitats que qualsevol persona pot arribar a desenvolupar... la Crida té un enorme potencial en què podran treballar junts i compartir projecte per fer possible la República persones que se senten d'esquerres amb d'altres de tarannà liberal o social-liberal, amb les que prioritzen l'acció ecològica.

A la cuina de la Crida hi ha molts actors de la convergència tradicional, els presidents Puigdemont i Torra, però també diputats de JxCat. ¿És la metamorfosi del PDECat? Si no s'hi acaben sumant ERC i la CUP, ¿es pot interpretar com la refundació de l'espai polític de CDC?

A la cuina de la Crida hi ha actors de l'antiga CDC, destacats exdirigents socialistes, antics alcaldes d'ICV a l'àrea metropolitana... i sobretot persones que mai han militat en cap partit. Potser algú del PDECat desitja que la Crida sigui una nova refundació del seu espai polític i potser també algú des d'ERC vol que sigui així. És indubtable que en aquesta confrontació d'espais entre el PDECat i ERC alguns troben la seva justificació per seguir fent el que els partits tradicionals han fet des del 1978. Però ara toca fer un nou pas, un nou instrument cap a la República. Per això la Crida no busca una refosa de partits, no neix per establir ni quotes per partits ni per intercalar partits en llistes electorals. Això és part de la vella política. La Crida no serà la refundació de res, que ningú es faci il·lusions i sobretot que ningú es preocupi.

Ni ERC ni la CUP s’integraran en la Crida. ¿Som davant d’una batalla entre independentistes per aconseguir un espai similar al del Scottish National Party?

Els paral·lelismes mai acaben de funcionar. L'SNP respon a un sistema electoral majoritari que tendeix al bipartidisme. El nostre és proporcional i tendeix al multipartidisme. La Crida no vol copiar l'SNP. Més aviat ens hem de preguntar quina part de les coses que no han acabat de rutllar en el procés sobiranista en els últims anys són atribuïbles a un excés de patriotisme de partit, o una mirada de partit excessiva, o una falta de generositat. Quan un partit deixa de ser un instrument al servei d'una causa i es converteix ell mateix en l'objectiu a protegir, vol dir que l'assoliment de la causa se'n ressentirà. La Crida neix amb el compromís, la voluntat i la convicció de ser només un instrument per ajudar a guanyar democràticament la República.

En el manifest de la Crida asseguren que el seu objectiu és la República, però no especifiquen com s'assoleix. Després del referèndum i la DUI frustrada, ¿com es planteja aquest nou moviment polític arribar a la independència? 

No donant per amortitzat res del que hem fet els últims anys i l'estat espanyol no ha acceptat. Cal assumir que el referèndum d'autodeterminació segueix sent l'única sortida per superar la crisi política com l'única porta democràtica per entrar a la República. Caldrà, doncs, orientar l'acció política a fer possible un referèndum efectiu i lògicament refer estratègia i acció per seguir sumant ciutadans amb voluntat a favor de la República.

Quina relació ha de tenir la Crida amb el PDECat? I amb JxCat?

En tot cas la Crida s'adreça a homes i dones, no a partits ni col·lectius ni entitats. La relació amb els partits (ERC, PDECat, Demòcrates) no és ara la preocupació de la Crida. En qualsevol cas, ningú defensa que la Crida sigui una federació de partits ni una coalició.

Què ha de ser la Crida Nacional per la República?

La Crida neix amb l'ambició de ser un instrument polític nou, que respongui a la nova cultura política i democràtica que hem viscut a Catalunya els últims anys, amb l'objectiu de fer efectiva la República i amb vocació de participar en totes les eleccions per impulsar des de les institucions l'objectiu sobiranista.

Quin seria per a vostè l’objectiu de les converses entre els governs català i espanyol previstes després de la reunió del president, Quim Torra, amb el president espanyol Pedro Sánchez?

Avançar sòlidament en dues direccions: 1) buscar una solució política i democràtica al conflicte entre Catalunya i l'estat espanyol; 2) crear les condicions perquè la lleialtat i el respecte institucional funcionin i el govern espanyol deixi d'incomplir sistemàticament les inversions i les obligacions amb Catalunya que les seves pròpies lleis determinen i sobretot abandonin la judicialització i l'ús del Tribunal Constitucional per imposar el seu criteri contra les majories sobiranistes sorgides de les urnes a Catalunya.

¿L'independentisme ha de participar en el debat d'una reforma constitucional (si s'obre) o d'un nou Estatut (si Pedro Sánchez ho ofereix com a solució)?

No hem d'oblidar que la crisi actual neix del rebuig que el nou Estatut provoca en el sistema constitucional espanyol. Per tant, un Estatut nou no pot ser mai la solució i no hi hauríem d'invertir ni un minut. En la reforma constitucional només hi veig sentit si s'obre per suprimir l'article segon, que, recordem-ho, és el que la cúpula militar franquista va imposar l'any 1977 a la ponència que redactava la Constitució, segons el mateix Jordi Solé Tura –gens sospitós de ser independentista– va deixar escrit i documentat. L'article segon és el que consagra la indivisible unitat de la pàtria espanyola i confereix a l'exèrcit la seva defensa.

¿Es pot permetre Pedro Sánchez alguna cessió a l’independentisme?

Si el debat se situa en termes de cessió, el diàleg no avançarà. I sense diàleg no hi haurà acords. Si no es comença a visualitzar una agenda que apunti solucions tant a la judicialització de la política com a la resolució del conflicte polític, serà difícil que la majoria que va portar Pedro Sánchez a la Moncloa es mantingui. Cal valorar la doble assumpció per part de Sánchez que a Catalunya el conflicte era polític i que caldria acabar votant. És un pas molt important, valent, però insuficient. Si Pedro Sánchez no lidera una solució en la solució apuntada, el PP i Ciutadans l'acabaran neutralitzant. O té la iniciativa o quedarà atrapat entre Casado i Rivera. Calen fets aviat i no cal que tots arribin en els pròxims mesos. La solució definitiva no arribarà potser fins després de les noves eleccions, però abans –és a dir, ara– s'ha d'haver construït una agenda del diàleg i s'han d'haver produït fets concrets.

Quan l'independentisme parla d'obrir "finestres d'oportunitat", a què es refereix? ¿Aquesta legislatura ha de servir per tornar a declarar la independència; arribar a un pacte amb l'Estat; o fer un nou referèndum?

En política tan important és saber crear les condicions perquè passin coses com saber-les aprofitar quan passen. Fer fora Mariano Rajoy ha sigut una finestra d'oportunitat ben clara i ben resolta.

Quines conseqüències judicials creu que tindrà sobre la resta d’encausats la decisió d’Alemanya d’acceptar l’extradició de Puigdemont només per malversació? 

L'estratègia del Tribunal Suprem està decidida fa molts mesos. Ells saben des del desembre els riscos que per als seus interessos representen les diverses justícies europees. Per això retiren i activen les euroordres seguint estratègies impròpies d'un jutge instructor. Per això fa peces separades per deixar els que som a la presó a un costat i els que són a l'exili a un altre.

Aquesta és la causa judicial instruïda seguint els criteris de la raó d'estat que es visibilitza el 3 d'octubre. La raó d'estat fa por, no entén ni de drets ni de compassió. Als anys vuitanta la raó d'estat creava els GAL i enterrava les seves víctimes amb calç viva. Ara tot és aparentment més civilitzat. Però la raó d'estat és la que fa nou mesos llargs que ens manté a la presó i la que tothom ha vist inventar uns fets i una violència per justificar la seva crueltat.

La determinació de la raó d'estat és tan gran que els ha portat a fer en pocs mesos el ridícul i a guanyar-se el desprestigi davant la Unió Europea i la justícia dels grans estats europeus. La raó d'estat no entén ni de drets ni de llibertats ni de democràcia. A nosaltres la raó d'estat ja ens ha condemnat i només ens salvarà el Tribunal Europeu de Drets Humans. El judici serà poc més que un gran 'attrezzo' però sense cap credibilitat. No tindrem un judici just.

Quina estratègia jurídica adoptarà en el judici? Si la fiscalia plantegés un pacte de rebaixa de penes, ¿ho valoraria?

En aquest escenari no hi ha res a pactar. Només té sentit pactar si es retira l'acusació de rebel·lió, sedició i desordres públics (a mi no m'acusen de malversació). És a dir, si es demana el sobreseïment i arxivament de la causa. Que ningú esperi que agrairem que caigui l'acusació de rebel·lió i quedi la de sedició. Aquesta és la pròxima trampa que faran. Perquè tothom ho entengui és una pena que oscil·la entre els 8 i 15 anys en funció dels que serem jutjats. ¿Algú creu que puc pactar 8 o 10 anys de presó? Per fer-ho simple i ràpid: demano per a mi la mateixa sentència que va dictaminar la justícia alemanya. Tot el que no sigui això serà l'evidència d'un judici injust.

Quin "mandat" va donar l’1-O?

L'1-O estableix un mandat polític, de naturalesa moral. Certament no és un mandat legal, jurídic. Però en ple segle XXI i en perspectiva democràtica el lligam que estableix l'1-O entre els votants i els dirigents sobiranistes que el van fer possible és molt intens. El mandat estarà viu mentre el sobiranisme tingui la majoria per seguir governant i fins que es pugui exercitar eficaçment el referèndum d'autodeterminació. La prioritat del Govern ha de ser, doncs, fer-lo possible forçant tots els acords que calgui amb el govern de l'estat espanyol.

Quins efectes creu que el judici de l'1-O pot tenir sobre el moviment independentista i l'estratègia del Govern?

El judici serà el moment en el qual es podrà veure si l'estat espanyol accepta tornar a la veritat dels fets i es recuperen les garanties avui conculcades o se segueix en l'operació de càstig i imposant la raó d'estat. Emocionalment serà un moment molt intens, el que serà jutjat serà la voluntat expressada per més de 2.000.000 de persones. I políticament serà una finestra oberta al món en la qual tothom que vulgui podrà seguir-lo i valorar el grau venjatiu de l'Estat contra nosaltres i de retrocés i de vulneració de llibertats i democràcia arreu d'Espanya. Si el judici continua sent l'expressió del que ha sigut el processament, la ruptura sentimental de gran part de la població de Catalunya amb l'estat espanyol serà definitiva.

¿El judici pot ser el detonant d'un avançament electoral a Catalunya? ¿L'objectiu de l'independentisme ha de ser superar la barrera del 50% dels vots?

No crec que sigui el moment de parlar d'avançament electoral. Des del primer moment he defensat que el resultat del 21 de desembre ens emplaçava a fer govern amb l'objectiu d'aprofitar els quatre anys de legislatura. Per molts motius. Però un dels principals és per reforçar un projecte de país i explicar-lo millor, per incrementar suports ciutadans al projecte republicà. De la mateixa manera que no hem tingut por de les urnes ara cal tenir la visió d'assumir un període estable de Govern i evidenciar des de les institucions les febleses democràtiques i els inconvenients que en perspectiva de benestar social ens causa a tota la ciutadania seguir formant part de l'estat espanyol.

Quan calcula que serà el judici?

Calculem que l’acusació i la petició de penes de la fiscalia seran a principis de setembre i que el judici començarà entre l’1 i el 15 de novembre, per això preveiem que a finals d’octubre ens tornin a a dur a Madrid. Serà un judici dur, amb el Nadal entremig.

Ha llegit "Abans ningú deia t’estimo"?

Ho he fet. Per raons òbvies és de les lectures que més m'ha arribat i impactat. És un gran llibre per conèixer els sentiments i les vivències dels que han patit des del silenci el nostre empresonament. És l'evidència que els fills i les famílies són tan víctimes de les decisions del Tribunal Suprem com els presos. Crec que és un dels grans documents que quedaran per la història de tot aquest procés contra el sobiranisme.

image-alt

Per saber-ne més

La resistència

Més continguts de