“Oferim que ens faci una proposta”
El Govern ha tornat de Waterloo aquest estiu havent sentit Puigdemont dir que no es pot fer caure Sánchez “capriciosament”, però que cal que faci els deures
Barcelona“Prepara’t per al primer quart d’hora”, avisa una insider. La sessió que està a punt de començar té un títol que ni pintat: “Debat sobre l’orientació política general del Govern”. Certament, després de l’1-O i la temporada que portem, sembla del tot pertinent preguntar-se com està aquest govern de sentit de l’orientació, en general. La font era fiable: al primer quart d’hora, Torra pronuncia la paraula “autocrítica”, anuncia que Buch compareixerà, admet que no s’explica i que no s’avenen (“que s’acabi aquest mirar-se de reüll constant”) i deixa anar el titular del dia: ultimàtum a Sánchez. “Si no hi ha una proposta per exercir de manera pactada l’autodeterminació de Catalunya al novembre, l’independentisme no podrà garantir cap mena d’estabilitat al Congrés”. Si no hi ha negociació per al referèndum, diu Torra que no vol “sentir parlar de diàleg”.
Torra afirma emfàticament: “El marge del president Sánchez s’ha acabat, prou!” I dels escons de la majoria surten uns aplaudiments desmaiats. Torra hi torna: “Hem estat molt pacients amb el tripartit del 155!”; i fa una construcció que explica ben bé on som: “Oferim a Sánchez que ens faci una proposta”.
No es registra especial moviment als escons del PSC, ni als de cap altre grup, però el president ha deixat el to vellutat amb què dilluns va dirigir-se a trabucaires, castellers, dansaires i CDR, i s’exclama amb un “Ja n’hi ha prou”, acompanyat d’uns quants “No podem permetre” i “No renunciaré”.
El tronc central del discurs és una llista de la compra que tothom escolta en silenci excepte quan el president afirma que vol que Catalunya sigui una “smart nation de referència internacional”, en què de la defensa de quatre del PP en surt un audible “ Me descojono! ”
L’últim quart d’hora torna a ser potent, amb un segon avís amb ressonàncies evangèliques: “Sobre les condemnes edificarem la causa justa del nostre dret a l’autodeterminació”, que traduït vol dir que Torra convocaria unes eleccions a l’escalf de la indignació popular perquè no voldria continuar sent president amb els líders condemnats. Torra no llegeix, sinó que mira a la cambra i els pregunta si creuen que el poble o ell o el Govern que presideix acceptaran unes condemnes. Ho té molt interioritzat.
El Govern ha tornat de Waterloo aquest estiu havent sentit Puigdemont dir que no es pot fer caure Sánchez “capriciosament”, però que cal que faci els deures i això vol dir propostes polítiques concretes i treballar-se la voluntat de la fiscal general de l’Estat sobre les acusacions als presos polítics. L’estiu s’ha acabat i Sánchez ofereix un Estatut, mil milions endarrerits, Borrell a la BBC dient que ell no voldria presos preventius i que Catalunya és una nació, comissions bilaterals i una medalla de plata a Millo. Algun cop li han sentit dir que “la línia entre ser Vichy o ser a la Resistència és molt fina”. Aquesta és l’orientació: fer valer els vots que van investir Sánchez president. La Moncloa anuncia resposta de manual per abans del Telediario : ultimàtums, no.
