‘Els segadors’, de Pau Casals a Antoni Ros Marbà

BarcelonaEls segadors van rebre els reis d’Espanya en diversos actes oficials dels Jocs Olímpics de Barcelona, al costat de la Marxa reial. Va ser una fórmula oberta que va permetre que els monarques, titulars del Comtat de Barcelona i tots els blasons catalans, incorporessin com a pròpia la diversitat nacional catalana.

Els segadors va esdevenir himne nacional de Catalunya de facto a finals del segle XIX; la Generalitat republicana li va atorgar el rang oficial, l’any 1934, però no va ser formalment legislat pel Parlament fins a la llei del 25 de febrer del 1993, avui fa 25 anys. Als articles 8.1 i 8.4 de l’Estatut del 2006 ja hi figura com a “símbol nacional”.

La història arrenca quan mossèn Cinto recull un romanç tradicional sobre el Corpus de Sang, al tombant del 1863-64. Milà i Fontanals l’incorpora a una recopilació de poemes populars i Francesc Alió l’engalza a la música deu anys després. Rafael Subirachs en té una versió que gosaria afirmar que és la versió del romanç antic. La versió actual, amb lletra d’Emili Guanyavents, recollia aquell esperit i el feia assumible per a la memòria.

Tot i la cantabilitat per síntesi de la lletra de Guanyavents, que va deixar els 64 versos del romanç apòcrif en 15, mai no va acabar de ser cent per cent acceptada, sobretot pels paràgrafs que proclamen enfrontament. La incomoditat va fer sorgir textos alternatius de, entre d’altres, Ventura Gassol, Ramon Balasch i Salvador Espriu. Ni tan sols els bellíssims versos d’Espriu van funcionar com a lletra de l’himne, però Marina Rossell els va cantar amb una altra música de Josep Tero, amb resultat preciós: “Si volieu escoltar” remet a l’“Escolta, Sepharad”.

Inspirada en la Diada del 1976

Musicalment, Els segadors ha tingut sort: han recreat la seva melodia grans compositors, com Enric Morera, Pau Casals, Lluís Millet, Joan Lamote de Grignon, Gabriel Brncic, Salvador Mas i Antoni Ros Marbà, autor de l’última versió oficial. Els segadors és un himne podríem dir que musicalment alternatiu per la modalitat. El mestre Ros Marbà va inspirar la seva partitura en mi menor en la versió del multitudinari cor cívic dirigit per Oriol Martorell, a la històrica primera Diada en llibertat del 1976. La versió Ros Marbà es va estrenar a la Diada del 2005 i la va enregistrar a l’Auditori, amb l’OBC i el Cor de Cambra del Palau de la Música. Era el 12 de juliol de 2006, i el president Pasqual Maragall, que li va fer l’encàrrec, hi va assistir per beneir l’última versió d’aquell romanç tradicional convertit en himne nacional.